Filosofia i lluita de classes. 84 tesis, a manera de repte.

 

Cal rebutjar l’intel·lectualisme moral de Comte, Mill, Spencer, Moore, Wittgenstein, Heidegger, Popper, Rorty, Ratzinger…Cal tornar als plantejaments republicans de 1776. En Karl Marx és un cas especial: per a molta gent d’esquerra, En Marx és la icona de revolucionari, però això no lleva que la seva filosofia sigui una oferta clara d’intel·lectualisme moral.

Amb aquest escrit pretenc oferir una mena d’indicadors que assenyalen punts destacats de la manipulació de la realitat històrica; i que posen de relleu les causes de l’actual indecisió del moviment obrer.

Pretenc posar al descobert les senderes que no porten enlloc. Filosofia a la deriva, es podria anomenar, en el sentit que mostra la inconsistència de l’intel·lectualisme moral que anima els corrents filosòfics predominants a la modernitat.

Aquest és el cas del Positivisme, el qual pretén la substitució de la filosofia per la ciència, i la creació d’una nova ciència – la sociologia – que hauria de resoldre tots els problemes morals d’una manera científica.

I, semblantment, de manera intel·lectualista, En Marx llançà la famosa frase: ”Els filòsofs no ha fet altra cosa que interpretar el món; el que cal és transformar-lo” (”Onze tesis sobre Feuerbach”, 1845, Tesi XI).

Aclariment: Intel·lectualisme moral s’ha d’entendre en el sentit tradicional de l’expressió; és la teoria que afirma que les normes morals han de ser el resulta de l’activitat intel·lectual o, millor, de l’aplicació de la ciència. I, per altra banda, Emotivisme moral, a la manera que ho va concebre En David Hume, s’ha d’entendre en el sentit que les normes morals són el resultat dels sentiments dels humans; dels sentiments, i no com a producte d’una suposada investigació intel·lectual.

Qualcunes de les tesis que venen a continuació ja els havia publicat en altres escrits; però he considerat que era convenient usar-les de nou tot formant part d’un nou conjunt.

Les tesis.

  1. Amb les revolucions democràtiques del segle VI aC que afectaren un bon nombre de polis gregues, les lleis de la ciutat i les normes morals no eren el resultat de la tradició o de la voluntat dels déus; ni tampoc eren el resultat d’un acord entre els savis; foren expressió de la voluntat de les classes populars una vegada alliberades del domini de l’aristocràcia. Per primera vegada l’emotivisme moral es feia manifest, i el nomos era producte del convencionalisme o contractualisme. O sigui, primer s’esdevingué la revolució democràtica, i, posteriorment, aparegueren els teòrics del convencionalisme. 2. Sòcrates, Plató i Aristòtil foren els representants genuïns de l’intel·lectualisme moral. Però no fou el cas que aquests filòsofs guanyessin la partida als teòrics del contractualisme. Els teòrics de la democràcia foren vençuts per l’espasa de N’Alexandre i no per la dialèctica socràtica. 3. Les polis no pogueren mantenir la seva independència. No pogueren resistir el poder militar dels imperis. Al llarg de dos mil·lennis, la història fou una successió d’imperis i de regnes, de règim aristocràtic. Eren règims despòtics que estaven al servei de l’aristocràcia (la classe dels grans propietaris de terra). 4. L’Església cristiana fou l’instrument insubstituïble per al manteniment de la cohesió ideològica i de control moral de les societats sotmeses a règims absolutistes. L’emperador romà En Constantí, al segle IV, fou el qui tirà endavant el projecte d’unificació religiosa dels pobles sotmesos a Roma. Es tractava de reduir la immensa varietat de creences, normes i esglésies a una única Església universal (catòlica), l’autoritat de la qual estaria centrada també a Roma. L’emperador cediria el càrrec de prefectus mores (Prefecte encarregat de fer respectar les normes morals). Podeu veure el post L’Església catòlica, un instrument de l’Imperi romà. 5. Durant més de mil anys, les monarquies europees mantingueren una aliança amb l’Església romana, de manera que aquesta organització social disposava del monopoli del control ideològic universal. 6. L’Església romana no solament disposava del control de les creences i de la moral; també exercia el monopoli del control de la ciència. I més encara, les Universitats eren administrades directament per les diverses ordres religioses, de manera que els científics que ocupaven les càtedres eren, quasi sense excepció, frares d’aquestes ordres. 7. Als regnes cristians, el Papa a més a més de retenir l’autoritat (l’Autoritat Suprema) en matèria de dogma i de moral, també retingué l’autoritat en matèria de ciència (Segons el dogma catòlic vigent avui, el Papa és proclamat infal·lible en matèria de fe i de moral). Estava establert que els cardenals de la Cúria eren els màxims científics de la ciència cristiana, sota l’autoritat del Papa (Al tribunal del Sant Ofici, que jutjava les teories astronòmiques d’En Galileu Galilei, el cardenal Roberto Bellarmino negava les tesis de Galilei en base a la seva autoritat com a doctor en ciència física). 8. Els llibres d’història de la filosofia, majorment, ofereixen un panorama d’una successió inacabable de filòsofs i de moviments filosòfics. Però aquesta imatge oferta és contraposada a la realitat històrica. Per a destacar-ho, faig el següent enunciat: Durant l’edat mitjana, fins al segle XVI, la ideologia dominant – sota el control de Roma – es mantingué quasi immòbil, idèntica a si mateixa. 9. En un primer període – del segle V al XIII -, la filosofia vigent fou la de N’Agustí d’Hipona (la filosofia d’Agustí-Plató); i a un segon període, del segle XIII al XVIII, la filosofia oficial a les àrees catòliques fou la d’En Tomàs d’Aquino (Tomàs d’Aquino-Aristòtil). L’aristotelisme succeí al platonisme, si bé sense fer negació o crítica a l’agustinisme, de manera que el comú dels mortals no distingí cap canvi. 10. No fou el cas que el frare dominic, En Tomàs d’Aquino, elaborés una nova filosofia que s’imposés al món acadèmic o que provoqués l’entusiasme del Papa Innocenci IV. 11. El cas fou que el Papa feu l’encàrrec a Tomàs d’Aquino que elaborés un treball de teologia de manera que la filosofia aristotèlica – difosa per l’averroisme – fos utilitzable al servei de la teologia cristiana i a la ciència cristiana (D’acord amb el sistema jeràrquic de les ciències, la teologia figurava com a ciència suprema). I, efectivament, posat mans a l’obra, el dominic produí la monumental Summa Theologiae. 12. Tot i les greus derrotes del despotisme de Roma (La primera gran derrota fou el triomf de la revolució luterana), l’Església catòlica continuà mantenint el tomisme com a filosofia oficial de l’Església. La Philosophia Perennis de N’Aquino era declarada com a única filosofia vertadera; la resta era considerada com a errors moderns. En Lleó XIII, amb la promulgació de l’encíclica Aeterni Patri, 1879, proclamava que la Summa Teològica era la teologia definitiva de l’Església catòlica. A més a més, declarà oficial la filosofia tomista als seminaris i a les escoles i Universitats catòliques. Actualment, sembla que les encícliques d’En Benet XVI van també en la línia del revival medieval. En Ratzinger, doctor en metafísica, no s’amaga ni s’arronsa, i declara que el seu saber és superior al de la ciència positiva, ciència que, segons ell, és cega a la dimensió religiosa de l’home. A l’encíclica Caritas in veritate, 2009, En Benet XVI es proclama científicament competent per a declarar erroni l’evolucionisme de Darwin, tot afirmant alhora la bonesa científica del creacionisme. 13. Amb la revolució luterana, 1520, es trencava el despotisme de Roma. Amb el reconeixement de la llibertat del cristià, proclamat per En Martí Luter, es feia renéixer el dret de llibertat de consciència que havia prevalgut a les polis democràtiques de l’antiguitat. 14. Les revolucions democràtiques de l’època moderna es dugueren a terme sobre la base dels moviments religiosos que afectaven la Cristiandat. Els llibres d’història oficials i les enciclopèdies majorment s’ha elaborat segons els interessos ideològics de la classe dominant. Així s’entén perquè l’autèntica revolució, la Reforma Protestant (Al cap de dos mil anys de despotisme imperant), restés reduïda a un simple capítol de les denominades guerres de religió. Aquelles revolucions del segle XVI eren religioses, per suposat, però anaven de la mà amb la revolució social i política. Dit d’una manera més entenedora: tots aquells sectors socials que lluitaven contra el domini de l’Església catòlica romana també lluitaven contra l’absolutisme de l’emperador, i pujaren d’immediat al carro de la Reforma; és a dir, utilitzaren el luteranisme en funció dels seus interessos socials i polítics. 15. Amb el triomf de la teologia luterana, les 320 entitats polítiques germàniques – ciutats autònomes, bisbats, comtats, principats i d’altres – s’alliberaren del despotisme de Roma i de l’absolutisme imperial (i de la Santa Inquisició romana). (Sobre aquest tema podeu veure el meu post Luter i el luteranisme). 16. Amb la teologia luterana s’establia la llibertat de consciència. I amb la teologia calvinista es proclamava la igualtat dels cristians i que tots els cristians són sacerdots. La proclamació de la Ecclesia Cristiana significava la negació de l’autoritat dels bisbes i del Papa de Roma, però alhora l’afirmació dels valors republicans i l’exercici de la democràcia directa a la manera de l’Atenes del segle V aC. Així, En Joan Calví, a l’any 1534, establí un règim republicà a la ciutat de Ginebra (S’ha de subratllar que el cantonalisme de Suïssa i dels Estats Units té el seu origen en el calvinisme). 17. Les revolucions democràtiques de l’era moderna cavalcaren sobre les revolucions teològiques. Les esglésies reformades esdevingueren l’instrument aglutinador de la revolta contra l’absolutisme i el despotisme. Tot just a continuació de la revolució luterana, s’esdevingué la proclamació de la república calvinista de Ginebra. I més tard, es produí la guerra d’independència dels Països Baixos (fou la primera guerra d’alliberament nacional) contra En Felip II. Després seguiren les revolucions democràtiques d’Anglaterra i d’Escòcia a l’any 1642, la república de Cromwel, les revolucions d’Anglaterra i Escòcia a 1688 (denominada La Gloriosa, fou una maniobra de les elits anticatòliques per anul·lar l’intent del rei En Jaume II de reintroduir el catolicisme i l’absolutisme). Més endavant, a 1776, es proclamà la Independència dels Estats Units d’Amèrica, la primera república de l’era moderna. 18. En contra de les tesis de Marx, les revolucions democràtiques no foren, en cap cas, revolucions burgeses. Les revolucions democràtiques foren possibles en quant una part important de l’aristocràcia els donà suport i, majorment, les encapçalà. Sense l’aprovació i el suport dels prínceps alemanys, la Reforma luterana no hagués pogut tirar endavant. Amb la mateixa intenció, la petita noblesa alemanya llençava furioses campanyes cridant a la rebel·lió contra Roma. 19. Semblantment, l’aristocràcia dirigí la revolució als Països Baixos, a Escòcia i a Anglaterra. Les revolucions democràtiques a aquests països foren guerres civils on l’aristocràcia es dividí en dos bàndols en lluita. 20. Aquestes revolucions democràtiques també posen de manifest la inconsistència de la teoria de Marx sobre l’alienació religiosa. 21. En contra de les tesis marxistes, les religions són productes ideològics diferents creats segons una diversitat d’objectius. Les religions i les esglésies, majorment, han servit com a instrument per a la cohesió social d’un determinat grup humà. Respecte a les revolucions a que ens referíem , s’ha de veure que el luteranisme i el calvinisme eren instruments revolucionaris, mentre que el catolicisme era un instrument al servei de l’absolutisme i el despotisme. 22. Les revolucions esmentades, tot i que feien proclamació expressa de la sobirania del poble, mantingueren la monarquia i l’aristocràcia. 23. En contra de la versió marxista, s’ha de veure que la Revolució francesa fracassà en el seu objectiu d’establir un règim democràtic. La República francesa de 1792 només va durar tres anys. Per suposat, el règim napoleònic (l’Imperi francès) va mantenir tot de normes progressistes inspirades en la Revolució. Per altra costat, s’ha de reconèixer com un gran èxit de la Revolució el fet que l’Església catòlica francesa fou desposseïda de les seves riqueses i dels seus poders, de manera que mai més ha pogut alçar l’ull. 24. El punt àlgid de les revolucions democràtiques fou abastat per la revolució americana de 1776. Per primera vegada s’esdevenia una revolució en la qual l’aristocràcia no hi prenia part. 25. Les colònies de Nova Anglaterra conformaven un cos social on no hi havia classe aristocràtica. Tot hi que hi havia unes elits socials, aquestes no s’imposaven a l’oceà de grangers autònoms. 26. Cal tornar als plantejament de 1776, jo deia a l’inici de l’escrit, a manera de títol. Sostinc que s’han de reprendre els debats així com es feien en comunament a Nova Anglaterra. Aquelles assemblees de pagesos calvinistes (majorment) decidiren proclamar la república. Aquells pagesos, encara que no disposaven de militars professionals, decidiren enfrontar-se militarment a l’exèrcit del rei d’Anglaterra. 27. Aquells plantejaments de l’any 1776 que menaren a la proclamació de la república no eren conseqüència d’una actuació precipitada. Els plantejaments de 1776 eren derivats d’una llarga tradició d’exercici democràtic – de democràcia directa – que practicaven de bell antuvi el colons de Nova Anglaterra. 28. El fet que la república dels EUA fos la organització social més democràtica al segle XIX, això no implica l’aprovació del dret a l’extermini de les nacions indígenes d’Amèrica del Nord. Certament, els EUA, van votar tot de lleis que legalitzaren el genocidi. Però, dit això, allò que importa en aquest escrit són les qüestions sobre la relació entre ideologia i societat. 29. La proclamació de la república dels Estats Units fou un fet extraordinari, sense parió al món. Al 1776, els EUA constituïa la única república en tot el món (Les posteriors repúbliques americanes eren pseudo-repúbliques, eren règims de les oligarquies terreres). Un fet històric inaudit fou el precedent: l’arribada dels pelegrins del Mayflower a la costa d’Amèrica del Nord, a l’any 1620, i la fundació de Plymouth, la primera colònia. 30. La consciència de la grandiositat del moment a 1776 fou recollida pels escrits d’En Thomas Paine, escrits que tingueren una enorme difusió; al seu opuscle El sentit comú, 1776, escrigué: …Tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant nosaltres, per a formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d’En Noè fins ara. L’aniversarri d’un món nou és a la mà, i una raça d’homes…ha de rebre la seva porció de llibertat de l’esdeveniment d’aquí a uns quants mesos (Sobre aquesta qüestió podeu veure el meu post Thomas Paine, una perspectiva catalana). 31. Tesi primordial: Tan bon punt les classes treballadores oprimides aconsegueixen establir un règim democràtic que reconeix la sobirania del Poble, les elits socials malden per acomodar-se a la nova situació i assegurar la seva riquesa i els seus privilegis. Comença una nova era en la qual les elits supervivents i les noves elits malden per augmentar la seva porció de renda de l’economia social. És a dir, comença un nou període històric de la lluita de classes entre les noves elits i les noves classes treballadores. 32. Els ciutadans dels EUA eren conscients de la superior qualitat democràtica de la seva república en comparació als règims democràtics europeus (majorment, monarquies constitucionals). En Thomas Paine i En Thomas Jefferson, als seus escrits, deixaren clares mostres d’aquesta consciència. 33. Tesi primordial: les elits socials – la classe dominant – a tot temps practiquen un doble discurs; un de públic, que conté la seva declaració de principis per a aconseguir el bé comú de la societat; i un altre no escrit, que es manté ocult, que conté les normes secretes que han de regir les activitats econòmiques i socials. El discurs públic és aquell que fan servir en les seves declaracions els seus portaveus. El discurs ocult és el conjunt de normes com a guia de la seva pràctica social i política. Al discurs públic es declaren compromesos amb el bé comú; el discurs ocult té per objectiu burlar les lleis i blindar els privilegis de classe. 34. En Nicolau Maquiavel fou el primer pensador que posà al descobert els discurs ocult que inspirava les elits de la seva època. El Príncep revelava que les pràctiques socials, econòmiques i polítiques dels poderosos contradeien els discurs públic oficial (Discurs oficial que havia de concordar necessàriament amb la doctrina que emanava de l’Autoritat de l’Església catòlica). En Maquiavel no era maquiavèlic, en absolut; els maquiavèlics eren els grans personatges del seu temps (En especial el Papa de Roma i els prínceps eclesiàstics). 35. Les noves elits que aparegueren després de les revolucions democràtiques – la classe dels grans empresaris industrials i comercials – acumularen ràpidament un gran poder econòmic i social. 36. L’activitat econòmica dels capitalistes no era prevista ni anunciada. El desplegament del capitalisme transformà acceleradament la pràctica econòmica, social i política de les societats en desenvolupament, primer, i del món sencer, després. 37. Primer es desplegà el capitalisme a Anglaterra; posteriorment, aparegueren els teòrics de l’economia. Al 1776, N’Adam Smith (que, per cert, era professor de moral) va escriure La riquesa de les nacions, llibre amb el qual s’iniciava el gènere que es denominà economia política. Per primera vegada s’intentava esbrinar quina era la moral oculta que guiava l’activitat econòmica dels nous empresaris triomfants. 38. Des de la creació de la primera colònia a Nova Anglaterra (Plymouth), a 1620, les classes treballadores – majorment, pagesos autònoms – es mantingueren en debat permanent per a decidir de quina manera s’havien d’organitzar i, per tant, com s’havia de garantir el sistema democràtic autogestionari que havien establert (Cal destacar que, a diferència dels països d’Europa, la Nova Anglaterra calvinista no tenia classe aristocràtica). 39. La nova república dels Estats Units recollí a la seva Constitució l’herència de 150 anys d’exercici de democràcia autogestionària. 40. La Constitució dels EUA expressà de manera molt clara la voluntat de que el poble disposés de garanties democràtiques en front de les elits socials i econòmiques. S’ha de considerar que aquells demòcrates ianquis estaven imbuïts de l’esperit calvinista, esperit que desconfia de les tendències egoistes dels humans i, en conseqüència, encara més de les dels poderosos i dels qui tenen cura de l’administració. És per això que la Constitució reflectia la voluntat de mantenir la democràcia directa, i els drets de l’individu i dels ens locals contra el centralisme i el federalisme. Com a prova d’aquesta voluntat fou l’establiment del sistema de control popular dels jutges, fiscals i caps policials per mitjà d’eleccions dels ciutadans (El reflex democràtic es manté encara, si bé, actualment, les elits han aconseguit burlar les garanties democràtiques). 41. En Thomas Paine intentà baldament fer veure que els controls democràtics declarats a la Carta constitucional no donaven suficient garantia per fer front a les pràctiques antidemocràtiques dels més poderosos. Al llibre Els drets de l’home, En Paine exposà la necessitat d’eliminar les acumulacions de riquesa per mitjà de la supressió de les grans herències (Proposta que no fou acceptada per les formacions de l’època, és clar). 42. El triomf de la denominada Revolució Gloriosa, 1688, va significar la derrota definitiva dels intents de restablir l’absolutisme i el catolicisme a Anglaterra i Escòcia. En John Locke, que estava exiliat a Holanda, pogué tornar a Anglaterra i publicar els seus escrits. La filosofia de John Locke esdevingué expressió de la nova ideologia democràtica. L’obra d’En Locke oferia els arguments que justificaven intel·lectualment el convencionalisme i els principis democràtics, recollits a la Carta dels Drets, de 1688. 43. Al cap de dos mil anys, la llibertat de consciència vigent al Regne Unit va permetre que En David Hume exposés el plantejament agnòstic de Protàgores en relació a les creences religioses. 44. A començaments del segle XIX, Suïssa, Holanda, Anglaterra, Escòcia, Suècia, Noruega, Dinamarca i els EUA tenien constitucions democràtiques (S’ha de destacar que aquestes nacions havien adoptat la Reforma i havien establert Esglésies reformades). 45. La república del Estats Units feia evident al món el seu més alt nivell de democràcia. Així s’explica que els EUA fos la terra promesa pels emigrants d’Europa. El francès N’Alexis de Tocqueville, amb La democràcia a Amèrica, 1835, donà un destacat testimoniatge del gran igualitarisme que encara imperava a la societat ianqui. 46. Amb la Revolució Industrial, es desenvolupà ràpidament un nou sistema econòmic que no venia regulat per la constitució. De manera que la nova classe dels capitalistes podia acumular enormes riqueses sense haver fet cap tipus d’acord amb les classes treballadores. Això va fer que als nous grans centres industrials els obrers es trobaren en una situació que era la negació radical de la democràcia. 47. Per suposat, els obrers de les àrees industrials angleses foren els qui pensaren la manera de lluitar contra la seva condició d’esclavatge. Vull precisar: Com sempre passa al llarg de la història, són els treballadors amb els seus líders els qui creen formes de lluita per a la millora de les seves condicions econòmiques i socials. 48. La filosofia sempre va al darrere del procés social (És l’òliba anunciada per En Hegel). O sigui, no són els filòsofs els qui fan moure la història. Foren els obrers de les àrees industrials angleses els qui iniciaren el gran moviment cartista; foren líders obrers els qui iniciaren la nova filosofia democràtica. Amb les Trade Unions es feia manifest el nou estadi de la lluita de classes. 49. Majorment, es considera que el Positivisme fou el corrent filosòfic dominant als segles XIX i XX. També es considera aquest corrent com una continuació de l’Empirisme britànic. Però el Positivisme no fou conseqüència d’un nou avanç social o d’una conquesta democràtica. El Positivisme més aviat fou el discurs filosòfic que convenia a la nova classe dominant. 50. N’Henri de Saint-Simon hauria pogut figurar com a iniciador del Positivisme, però ara figura com a pensador del denominat Socialisme utòpic. A El catecisme dels industrials, 1823, exposava els principis teòrics d’allò que després es denominaria Positivisme. Saint-Simon pretenia fer un estudi científic de la nova societat industrial; declarava la seva fe en la indústria i en la ciència positiva al servei de les necessitats de la societat; afirmava que els industrials havien de ser el dirigents d’aquesta nova societat, però, de manera utòpica, entenia que patrons i obrers constituïen la classe dels industrials. 51. La República de 1792 fou un immens fracàs i la Revolució Francesa es transformà ràpidament en l’Imperi francès. Tot i així, s’ha de destacar (Aquesta és la tesi) que, a diferència de la resta de revolucions democràtiques, la Revolució Francesa fou una revolució laica; no pretenia cap reforma religiosa, sinó desfer el poder de l’Església catòlica francesa. I, per altra banda, s’enfrontà a l’aristocràcia i la va vèncer. 52. Alhora que es declaraven demòcrates i liberals, aquells filòsofs utilitaristes britànics es situaven, de fet, en la posició ideològica reaccionària de N’August Comte; propugnaven solucions socials que eren en desacord amb els principis democràtics. Aquells estudiosos creien que ells tenien la missió històrica de trobar solucions als problemes socials (O sigui, a la lluita dels obrers contra l’explotació capitalista). D’una manera o altra, aquells positivistes es comportaven com a científics de l’home i la societat; es a dir, cercaven solucions tocant a la porta de l’intel·lectualisme moral, que sempre és reaccionari. 53. A Els discurs sobre l’esperit positiu, En Comte, alhora que fa seu l’optimisme industrialista de Saint-Simon, no amaga el seu conservadorisme; declara la seva preocupació per les revoltes obreres i afirma que la qüestió essencial per a la societat és el manteniment de l’ordre i la moralitat. 54. A la manera de la república platònica, En Comte proposa una extravagant educació de la classe obrera, a fi que els obrers siguin ordenats, eficaços i defugin els vicis i els excessos, con si els obrers fossin un retardats mentals. 55. Al Regne Unit i als EUA, a diferència de França, es mantingué hegemònic i clar l’emotivisme moral. Els filòsofs de l’Univers anglosaxó molt rarament fan propostes d’utopies socials reaccionàries, com les que feia En Comte. 56. En Karl Marx es presentà com el nunci del socialisme científic. Pretenia fer valer com a lleis de la ciència les seves teories socials, econòmiques i polítiques. El fonament científic del socialisme venia assegurat per mitjà les dues noves ciències elaborades per Marx: el materialisme històric i el materialisme dialèctic. 57. Les teories d’En Marx contituïen una nova versió de l’intel·lectualisme moral; i una negació de l’emotivisme moral. En Marx denuncià les suposades democràcies com a instrument de domini de la burgesia. En Marx era el nunci de l’enterrament del sistema capitalista. I els enterradors havien de ser els proletaris. 58. Per a explicitar la necessitat de la revolució proletària i l’establiment de la dictadura del proletariat, En Marx elaborà dues noves teories com a reforç de la seva ciència social. Una és la teoria del proletariat i l’altra, la teoria del pensament del proletariat. 59. En Marx defineix el terme proletariat con el conjunt dels obrers de les empreses industrials. D’allò que és divers – els treballadors com a persones individuals -, En Marx en fa un tot homogeni i li dóna el nom de ”proletariat”. Però la realitat històrica ha mostrat a bastament la diversitat de respostes obreres; són abundants els casos de confrontació entre les diverses formacions obreres (com a cas que ho posà de relleu: l’inici de guerra civil entre anarquistes i comunistes, i entre troskistes i estalinistes al Principat de Catalunya, al juny de 1937). 60. Segons En Marx, les condicions d’inhumanitat a que són sotmesos els obrers de la gran indústria crea les condicions necessàries i inevitables per a la formació del pensament del proletariat. En Marx s’atreveix a afirmar que els pensaments dels obrers formaran un pensament únic, el pensament del proletariat, el qual, justament, conté les tesis marxistes primordials. O sigui, una vegada que els obrers prenguin consciència, descobriran les idees de Marx al seu pensament, a la manera que els habitants de la caverna d’En Plató, a la fi, descobrien les idees platòniques. 61. La teoria de la presa de consciència del proletariat és una mena de platonisme radical. En Marx afirma, amb pretensions de ciència, que la presa de consciència revolucionària, com la venguda de l’Esperit Sant, descendirà dins la ment dels obrers industrials . S’ha d’entendre que és una mena de ciència infusa. 62. Platonisme radical és aquest materialisme dialèctic. A la fi la humanitat sortirà de caverna de l’alienació. El proletariat serà el guia del bo, del  bell i del vertader. 63. Al 1848, els treballadors britànics no prestaren oïda a les crides de Marx, i no participaren a la revolució. Bé, En Marx, tampoc; a París estant, no tingué cap contacte amb els revolucionaris francesos. Es relacionava majorment amb emigrats alemanys i publicava articles exclusivament en alemany. Va publicar Das Manifest Kommunistischen Partei (El manifest del Partit Comunista), 1848, a Londres en alemany, cosa sorprenent i misteriosa si no se sap que el Partit Comunista de referència l’integraven a París En Marx i 14 sastres alemanys emigrats i que l’alemany era la llengua vehicular (Aclariment: als meus escrits, en referència a Marx, faig un constant exercici de desmitificació del Sant Marx cultivat pels marxistes). 64. Certament, les prediccions marxistes sobre la immediatesa de la revolució proletària no s’acompliren. Així, en referència a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XIX, tot i tenir el capitalisme més desenvolupat, els obrers havien desplegat les seves Unions de manera que havien aconseguit una progressiva millora de les condicions de treball i dels seus drets socials i polítics. Entre altres raons, no s’havia acomplert la llei de l’empobriment creixent del proletariat. 65. La ciència de Marx tingué distingits continuadors. Els científics marxistes palesaren la seva gran habilitat per fer noves teories. Així, per exemple, En Lenin va elaborar la teoria de La baula més feble que explicava perquè la revolució havia triomfat a Rússia, un país on el capitalisme era poc desenvolupat. Els marxistes, emperò, fan teories així com els poetes fan poesies. 66. El Positivisme lògic o Filosofia analítica ha sigut el corrent predominant al segle XX. El Positivisme lògic pretenia sortir de la incertesa tradicional de la filosofia i establir les bases del llenguatge científic. El recurs a la lògica ha sigut el seu instrument essencial. Dins el Positivisme lògic, es distingiren els autor del Cercle de Viena, com En Rudolf Carnap, i filòsofs pròxims al Cercle, com Ludwig Wittgenstein o Karl Popper. 67. Una de les tesis essencials de la filosofia analítica és l’afirmació que la metafísica no és possible com a ciència; que les proposicions metafísiques són conseqüència d’un ús incorrecte del llenguatge; que, en darrer terme, les proposicions de caràcter metafísic no tenen significació, són incorrectes, mal construïdes. Feta la crítica definitiva a la metafísica, el Positivisme lògic es centra a la investigació del llenguatge científic. 68. Dels plantejaments i de les investigacions dels filòsofs analistes se’n deriva com una mena de confessió de la inutilitat de la filosofia. 69. Per altra banda, les investigacions dels analítics sobre la lògica i el llenguatge científic no desperten l’interès entre els estudiosos de les ciències de la natura. O sigui, els físics, majorment, desconeixen l’obra d’En Popper o d’En Wittgenstein (Podeu veure la temàtica al post En Popper i els neoconservadors). 70. Certament, el Positivisme i la Filosofia analítica són una derivació de l’Empirisme britànic. Però s’ha de destacar que mentre la crítica a la religió feta per En Hume inquietava a la Jerarquia anglicana, En Popper fa costat a la ideologia neoconservadora. En Wittgenstein i En Popper fan declaració expressa d’ésser molt respectuosos amb les creences religioses (Com a anècdota que il·lustra el cas: els Wittgenstein eren jueus conversos al protestantisme, però el petit Ludwig fou batejat com a catòlic en honor de la seva àvia materna que era catòlica. En Ludwig, ja gran, no va apostatar. 71. En Richard Rorty és figura destacada del neopragmatisme ianqui. Jo comentava en post que En aquesta nova versió del pragmatisme…En Rorty s’atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la ciència, en el sentit que les teories i les ”veritats” de la ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que són ”un joc de llenguatge”, un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció; un joc de llenguatge útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat. 72. En Popper sempre fa plantejaments conservadors respecte dels conflictes socials i polítics. Com a bon positivista, ell es presenta a sí mateix com a un lluitador per la llibertat i la ciència, i defuig a tractar del desordre que provoca el capitalisme. Ell entén que si es donen conflictes socials, llavors allò que importa és que els governants i els experts trobin solucions idònies per a superar el conflicte. 73. En Popper publicà La lògica de la investigació científica, a 1934, obra on exposa el mètode – la falsació – per a aconseguir una metodologia científica més rigorosa. Per altra banda, En Popper postula que l’estudi dels temes socials s’ha de fer amb un gran rigor científic; però ell no aplica el rigor als seus estudis socials. 74. Estranyament, En Popper va posar com a exemples d’enunciats que queden fora de la ciència els del Marxisme i els de la Psicoanàlisi. Al dir estranyament, vull significar que l’autor pren una postura discriminatòria al assenyalar els dos exemples citats; jo entenc que és desorientador posar justament el Marxisme com a exemple de no ciència. El Marxisme figura com una filosofia més al costat de les altres filosofies. Justament, el Marxisme fa costat al Positivisme al afirmar el materialisme, els valors de les ciències empíriques, l’utilitarisme, la crítica a la metafísica i a la religió, etc. I encara més estrany és posar l’obra d’En Freud com a exemple de no ciència, quan precisament la Psicoanàlisi es declara expressament positivista. Vull aclarir: una cosa es fer una crítica concreta a una determinada teoria freudiana, i una altra diferent escollir el freudisme com a exemple de treball no científic. Vull dir, si de cas, el que s’havia de destacar era que la teoria del metge En Freud havia trasbalsat tot el món filosòfic. En Popper és roí amb l’obra d’En Freud; roí i intel·lectualment insignificant (Podeu veure el post En Popper i els neoconservadors). 75. La gran maquinària de propaganda dels neoconservadors va fer una gran difusió del llibre d’En Popper La societat oberta i els seus enemics, obra que es centra a atacar a dos dels principals enemics de la societat oberta, En Plató i En Karl Marx. La crítica del marxisme és previsible en l’obra d’un neocon; ara, considerar la República d’En Plató com la principal causa del totalitarisme – cosa que fa En Popper – no només és rocambolesc, sinó que contradiu la postura oficial de la teologia agustiniana i de la tomista (És típica l’estampa medieval on es veu a Tomàs d’Aquino acompanyat de Plató i Aristòtil). 76. Els 40.000 economistes filòsofs que conformen el front de guerra ideològica dels neocons tenen com a icona a Friedrich Hayek. La tesi central de El camí de la servitud sosté que el sorgiment de la democràcia fou una conseqüència de les activitats dels emprenedors (emprenedors és la paraula preferida d’En Hayek per a denominar els capitalistes). 77. Els 40.000 economistes filòsofs van anunciant, sense treva, que la llibertat i la democràcia van de la mà amb l’economia de lliure mercat, que el mercat és el millor regulador de l’economia, que s’ha de donar més llibertat als emprenedors, que voler regular el mercat és negatiu per a l’economia i per a la democràcia, que les opcions socialistes condueixen a la servitud. 78. Els neocons, juntamment amb altres faccions de la classe dels capitalistes, pretenen guanyar la guerra ideològica per mitjà del control i domini dels mitjans de comunicació, la intervenció a les Universitats i la creació de Think Tanks que propaguin l’ideari neoliberal. 79. El projecte neoliberal suposa la creació d’un món virtual contraposat a la realitat social i a la realitat històrica. 80. Allò que mostra la realitat és que la classe dels capitalistes, en tot moment, malaveja per tal d’afeblir els avanços socials aconseguits per les classes treballadores. 81. Segons ens mostra la realitat històrica, els capitalistes britànics van propugnar tot de mesures violentes contra les demandes democràtiques dels sindicats. Els capitalistes italians van donar suport al règim de Mussolini. Els capitalistes alemanys i austríacs van apostar a favor del règim nacional-socialista de N’Adolf Hitler. Els capitalistes britànics participaren amb entusiasme a totes les iniciatives imperialistes i militaristes de la Corona. Els capitalistes catalans, majorment, van donar suport al règim del general Franco (En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, i un dels majors financers del Principat de Catalunya, al setembre del 1936, fa fer públic que feia costat a la rebel·lió militar i no va amagar que feia aportacions econòmiques a la causa franquista) (I el suport financer d’En Joan March al general Franco fou decisiu per a l’èxit del cop d’Estat)  . Els predicadors de la llibertat de mercat sempre són presents en els cops d’Estat contra els règims democràtics i sempre es posen al servei de les dictadures (En Hayek i la Mont Pelerin Society donaren públic suport al cop d’Estat del general Pinochet). 82. Els neoliberals, per a fer front a les creixents contradiccions econòmiques reals que ells mateixos provoquen, intenten crear una societat virtual on els esclaus, feliços, es calcen les pròpies cadenes. 83. El món virtual imaginat pels capitalistes és el món a l’inrevés: la llibertat és la llibertat dels capitalistes; l’abscés al benestar, l’acumulació de la riquesa en mans de les elits; la igualtat, la igualtat dels miserables. La solidaritat virtual seria semblant a l’amor cristià del Sant Ofici. 84. Per a la construcció d’aquest món virtual, els seguidors d’En Hayek han establert una santa aliança amb les Esglésies cristianes, institucions aquestes molt expertes en oferir recompenses virtuals als pobres i als humiliats. En Ratzinger és un propagandista entusiasta de la paràbola d’En Llatzer i el ric Epuló, de l’Evangeli de Lluc.

 

Anuncis