Filosofia emergent

Es pot dir que aquest escrit és un conjunt de “Consideracions sobre la nova filosofia emergent des d’una perspectiva catalana”.

Preàmbul.

Aquest escrit, en efecte, consisteix en un seguit de tesis o enunciats, el conjunt dels quals conformen una proposta de programació – com una mena de “lletra de convit” – per a la construcció de la nova filosofia; una lletra de convit adreçada als lectors catalans  i des d’una perspectiva catalana.

Com a punt de partida exposo les tesis fonamentals que ja he exposat en altres escrits.

Tesi: El conflicte de classes – d’interessos socials contraposats – fa esclatar el conflicte ideològic. La ideologia dominant és la imposada per la classe dominant – la classe que té el Poder -. El triomf de les revolucions democràtiques significa la pèrdua del poder de la classe dominant; és a partir de llavors que la nova ideologia democràtica surt de la foscor i esdevé la nova ideologia dominant.

Tesi: Les revolucions democràtiques són una resposta original de les classes socials oprimides.

Tesi: Primerament, s’esdevé la revolució democràtica, i, a un segon moment, els filòsofs “revolucionaris” poden publicar els seus escrits en relació amb la nova societat democràtica. O sigui, com digué En Hegel, “la filosofia és com l’òliba, emprèn el vol quan ja el sol és post”.

Tesi: No és el cas que la ideologia revolucionària sigui producte d’un filòsof o d’un privilegiat social; és una creació dels individus pertanyents a la classe oprimida.

Tesi: En contra d’En Hayek, no és el cas que “la gent” s’apunti o no a la idea inventada per “un emprenedor”. Les idees socials i polítiques són producte del sentiment; les idees socials revolucionàries són producte del sentiment i de les passions de les amples masses.

Tesi: La filosofia és el producte d’una passió. Els filòsofs inicien la seva activitat intel·lectual a partir del sentiment o la passió; d’un sentiment o passió a favor d’un projecte social o moral, o en contra d’una determinada ideologia.

Tesi: Els filòsofs – i els teòlegs – fan tot tipus de teories al servei d’un projecte ideològic; o sigui, elaboren productes al servei de la ideologia dominant o, pel contrari, si són dissidents, les seves idees són en suport dels interessos de les classes oprimides o del bàndol dissident. Els filòsofs mai són ideològicament neutrals. Els filòsofs, al igual que la resta dels humans, despleguen la seva activitat social a partir de la ideologia de la que s’han imbuït originàriament (En Hayek, la gran icona dels neoliberals, era de família aristocràtica catòlica, a la catòlica Àustria de quan hi havia l’imperi austríac; es va impregnar de la ideologia pròpia de l’aristocràcia, una ideologia fortament elitista, antidemocràtica, reaccionària i antisemita. En Hayek mentia cínicament quan deia que ell a la universitat estava entre els grups socialistes fabians. En Hayek es congrià com a catòlic i reaccionari, i aquesta ideologia impregna tota la seva obra).

Tesi: La nova filosofia té possibilitats d’emergir – de fer-se pública – gràcies a que es van donar les revolucions democràtiques triomfants. O sigui, actualment vivim de les rendes ideològiques de les revolucions democràtiques del segle XVIII.

Tesi: En contra d’En Hayek i dels Rockefellers, les normes morals – i les lleis – no són senderes del bosc

iniciades per qualque “emprenedor virtuós”.

Sens dubte que moltes societats de cultura paleolítica (les nacions autòctones d’Amèrica del Nord, per exemple)

disposaven de sistemes socials majorment democràtics; però, en tot moment, en aquest escrit sempre em refereixo exclusivament a la democràcia de les societats històriques.

Tesi: Amb el triomf de les revolucions democràtiques a les ciutats gregues – segle VI aC -, la concepció de “l’emotivisme moral” i la del convencionalisme social impregnaren la ideologia democràtica (Per entendre’ns: la moral tradicional declarava que era expressió de la voluntat de Déu; i “l’intel·lectualisme moral” – defensat per Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs d’Aquino, Ramon Llull i Descartes, entre d’altres idealistes – sosté que existeixen unes idees morals eternes i que únicament són accessibles per mitjà de l’intel·lecte, o sigui que la moral esdevé objecte de ciència, “episteme”).

Tesi: La ideologia democràtica fou anul·lada no per causa de la dialèctica platònica, sinó per la força de les armes (d’Esparta, primer, i de Macedònia, després).

Tesi: Al llarg de 2.000 anys, les aristocràcies disposaren del monopoli del Poder, per mitjà d’Imperis o de monarquies absolutes (L’exemple mes destacat és el de l’Imperi de Roma).

Tesi: A l’època moderna, tan bon punt triomfaren les revolucions democràtiques a Europa, d’immediat tornà a aparèixer les concepcions bàsiques de la ideologia democràtica: la de llibertat de consciència, l’emotivisme moral i el convencionalisme.

Fins aquí les tesis ja publicades; el desplegament de les quals el podeu veure al meu escrit a la Xarxa La filosofia i la religió sense màscares.

Els llibres d’història de la filosofia publicats per la jerarquia catòlica (sempre amb el “nihil obstat”) fan el plantejament general segons el qual l’esdeveniment central de la història de la humanitat és el naixement de Jesucrist, la intervenció directe de Déu fet home dins la història. Segons aquests llibres, les veritats essencials estan contingudes a la Bíblia, i, en especial, al Nou Testament.

Segons aquests llibres d’història, En Tomàs d’Aquino – doctor màxim de l’Església catòlica -, al segle XIII, elaborà la definitiva “filosofia cristiana”, el “tomisme”, la qual és qualificada com a “philosophia perennis”. “Filosofia perenne” que actualment continua essent l’oficial de l’Església catòlica (la filosofia vertadera, acomodada a la modernitat, segons declaren).

Els seus llibres d’història continuen presentant Sòcrates, Plató i Aristòtil com els grans filòsofs de l’Antiguitat; assenyalen a N’Agustí com el forjador de la primera “filosofia cristiana”; fan saber que l’agustinisme resta incorporat a la tradició filosòfica catòlica; i que la filosofia d’En Tomàs d’Aquino és la culminació del procés de creixement de “la filosofia cristiana”.

No és casual que als programes d’ensenyament de la filosofia s’acomodin a la programació catòlica. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs continuen figurant com a autors màxims (aquests cinc autors sempre figuren a les llistes dels deu o dotze “grans filòsofs” seleccionats per a les proves de Selectivitat).

Segons la història de la filosofia catòlica, els corrents de pensament que s’allunyaren del tomisme i del catolicisme formen el conjunt denominat “errors moderns”, errors que s’haurien iniciat amb el racionalisme de Descartes. O sigui, la filosofia catòlica considera erronis pràcticament quasi la totalitat dels corrents filosòfics.

Aquestes consideracions són a manera de preàmbul a als enunciats que segueixen.

Aparentment, sembla que hi ha una gran dispersió de corrents filosòfics de manera que resulta fàcil trobar arguments en contra de la filosofia en general. Seria allò de “Pourquoi des philosophes?” d’En Jean-François Revel; representaria un creixement de l’escepticisme entre els intel·lectuals però també entre les amples capes de població. Però en contra de la posició intel·lectualment laxa, s’ha d’advertir que l’escepticisme també és una posició filosòfica. En Revel era un campió de la denúncia contra el “gulag” soviètic, però callava com un mort respecte dels crims de l’imperialisme francès; i, quan el seu fill va declarar que es feia budista, no fou el cas que escrigués una mena de “Pourquoi des religions?”. O sigui, l’escepticisme respecte del cultiu de la filosofia és també un corrent filosòfic majorment de tendències reaccionàries.

Tesi: La dispersió de corrents filosòfics no és el resultat de la casualitat, sinó que representa un moment de la guerra ideològica entre les classes socials enfrontades per causa de la diversitat d’interessos.

Tesi: Aparentment, les propostes ideològiques i filosòfiques són moltes i diverses. Però la lluita de classes continua essent clara i simple. Hi ha unes elits econòmiques i socials dominants que s’esforcen per a assegurar els seus privilegis i incrementar el seu percentatge d’apropiació de la renda, i unes classes treballadores que se’n adonen de la situació d’injustícia social, classes treballadores que reclamen un repartiment més just de la renda econòmica.

Tesi: La lluita de classes es manifesta en una lluita ideològica; però no és el cas que hi hagi una gran diversitat d’interessos ideològics. La guerra ideològica respon als interessos de les classes en lluita, classes socials concretes i evidents. La guerra ideològica, per tant, és manté entre dos bàndols enfrontats, un bàndol representa els interessos de les elits i l’altre el de les classes oprimides.

Tesi: La dispersió ideològica i l’escepticisme filosòfic són fomentats per la maquinària de propaganda del Poder. Les elits fomenten tot allò que contribueix a escindir les classes populars.

N’Henry Ford va promoure un antisemitisme molt virulent (Difongué entre les classes populars ianquis el famós pamflet “Els protocols dels savis de Sió”, entre d’altres publicacions antisemites). S’ha de considerar que l’antisemitisme al si de les classes treballadores significa el creixement de l’extrema dreta, extrema dreta que és un instrument al servei dels interessos del gran capital.

Com és sabut, al cas d’un creixement “amenaçador” de les reivindicacions de les classes treballadores, les elits capitalistes fomenten el creixement de les formacions d’extrema dreta com a escut per a la defensa del capital. O sigui, les elits aconsegueixen que un segment de les classes treballadores esdevingui un instrument contra les organitzacions polítiques i socials de d’aquestes mateixes classes.

Tesi: El concepte d’alienació de Marx és una pura invenció manllevada a En Hegel, però, a més a més, aquest concepte no fa sinó contribuir a la confusió ideològica.

Dins els sistemes socials esclavistes, no és el cas que els esclaus estiguin alienats; en tot moment, els esclaus estan disposats a fugir o a rebel·lar-se. No és per causa de cap tipus d’alienació que els esclaus es mantenen sotmesos. De manera semblant, els obrers de la indústria, tot i que, a una situació històrica determinada, es sentin explotats i oprimits, pot ésser que no trobin l’estratègia per a aconseguir millorar les seves condicions socials. Per altra banda, es pot constatar fàcilment que les creences religioses i els moviments religiosos poden ésser utilitzats per les classes populars com a instrument aglutinador; i més encara: es pot comprovar que les revolucions democràtiques modernes s’iniciaren tot fent ús dels moviments religiosos luterans i calvinistes.

Al llarg dels segles i fins a la modernitat, les monarquies absolutes – sistema de domini de la classe dels grans propietaris de terra – imposaren el despotisme.

Tesi: El despotisme significà la prohibició i repressió contra tot intent de dissidència intel·lectual o moral, de manera que el conflicte ideològic semblés inexistent. El despotisme de la monarquia consistí en l’exercici del monopoli ideològic a càrrec l’Església catòlica, de manera que tota la població era sotmesa a la més estricta vigilància moral i intel·lectual, i també sotmesa a una cruel repressió, és clar.

Durant més de mil anys, del segle V al segle XVI, la filosofia oficial fou expressió dels interessos ideològics de la classe aristocràtica i de l’Església catòlica. A l’Univers catòlic – i als Universos espanyol i català – els llibres d’història de filosofia, majorment, fan entendre que durant aquest període hi hagué una diversitat de filòsofs i de tendències filosòfiques i ideològiques. Però la realitat històrica fou una altra ben diferent.

Tesi: Durant aquest període històric la diversitat dels suposats filòsofs fou pura aparença. Quasi sense excepció, els autors de llibres sobre qüestions filosòfiques eren teòlegs catòlics (majorment, religiosos de carrera eclesiàstica); i no per casualitat o per tradició, sinó perquè l’Església catòlica es reservava el monopoli de la producció i distribució dels materials ideològics.

Tesi: La realitat històrica és que la desfilada de frares filòsofs al llarg de l’Edat Mitjana és una desfilada on els qui desfilen porten models filosòfics creats per un sol dissenyador; són models dissenyats o bé segons el patró de N’Agustí – Plató – o bé el d’En Tomàs – Aristòtil -. Tota la col·lecció de frares filòsofs s’acomoda a un projecte ideològic únic.

O sigui, no és el cas qui hi hagués una diversitat de filosofies, sinó una única i exclusiva filosofia o ideologia, cultivada pels diferents teòlegs. Es poden citar Escot Eriügene, Anselm de Canterbury, Roscelin de Campiègne, Pere Abelard, Pere Llombard, Grosseteste, Albert el Gran, Roger Bacon, Bonaventura, Ramon Llull, Siger de Brabant, Mestre Eckhart, Duns Scot, Tomàs d’Aquino, Guillem d’Ockam i Jean Buridan, com a més destacats entre centenars (o milers) d’altres teòlegs filòsofs de la “Cristiandat”. Els dissidents, els qui es rebel·laren contra el despotisme, foren silenciats de manera que no se’n tingués notícia de les seves idees. El frare català N’Anselm Turmeda (Palma de Mallorca, 1355) en seria un cas excepcional a la història de la filosofia. Es convertí a l’Islam i escriví en àrab “Contra els partidaris de la creu”, 1420, obra molt famosa al món islàmic. Els seus escrits en català sobrevisqueren portentosament gràcies al suport popular (La virulència anihiladora de la Inquisició feu desaparèixer el seu popular escrit “La disputa de l’ase”, obra que es va poder “ressuscitar” a partir d’una versió en francès).

Aquells teòlegs catòlics feien una mena de representació d’un suposat moviment ideològic allà on res es movia. Podríem dir que era la representació del “moviment immòbil”.

Tesi: Als Universos de predomini conservador, els llibres de text i les enciclopèdies (com, per exemple, l’Enciclopèdia Catalana) fan entendre que l’Església catòlica, a l’Edat Mitjana, fou la gran impulsora de la cultura, de filosofia i de la ciència . Res de més fals que això. La realitat històrica fou que l’Església catòlica exercí un despòtic control ideològic a tots els nivells de la societat, de manera que fou un greu obstacle per al desplegament de la ciència. En tot moment, amenaçà en gravíssimes penes a tots aquells que s’apartessin del pensament propugnat per la Cúria romana (Tal volta el cas més escandalós fou el procés a Galileu, procés instruït pel cardenal Roberto Bellarmino, el qual en recompensa fou canonitzat; ara figura als calendaris catòlics amb celebració el dia 17 de setembre). Tenia en estreta vigilància els llibres però també vigilava el “comportament moral” de les persones més humils i apartades; cap activitat dels humans defugia la seva fúria inquisitorial.

Que resti clar: Durant els mil anys de domini despòtic, l’Església catòlica desenvolupà una immensa pseudociència construïda sobre unes bases teòriques que serien absolutament invalidades per la ciència moderna. Ens ha deixat una muntanya de llibres que son inacabables col·leccions de supersticions, prejudicis i disbarats científics.

Així com explico als meus escrits, s’ha d’entendre que les primeres revolucions democràtiques triomfants anaren embolcallades en forma de dissidència religiosa. En Martí Luter s’enfrontava a Roma com a profeta d’un nou cristianisme, però al proclamar “la llibertat de consciència del cristià” feia la proclamació universal de la llibertat de consciència.

Tesi: La revolta religiosa de Luter esdevenia alhora una revolta política. El triomf del luteranisme significava el trencament del despotisme de l’Església catòlica i alhora la confirmació de l’autoritat política dels prínceps alemanys i de les “ciutats lliures alemanyes” enfront del Poder de Roma (O sigui, fou “la nació alemanya” que es manifestà políticament).

Tesi: La revolta d’En Luter significà el principi de la fi de la monarquia absoluta i del despotisme de Roma. Significà el punt de partença de les revolucions democràtiques modernes.

Tesi: Les classes populars alemanyes i els prínceps alemanys feren seva la reforma de Luter de manera que servia als seus interessos socials i polítics.

Tesi: Amb el triomf del luteranisme, s’establia de fet la llibertat de consciència. Dos mil anys després, es recuperava una pràctica democràtica de l’època de les ciutats gregues (A vegades la pinça catòlico-marxista intenta amagar la grandesa del nivell de llibertat aportada pels luterans; en contra d’aquesta pinça, és fàcil fer veure i comprovar que hi molts d’exemples d’il·lustrats francesos perseguits que cercaren refugi a l’Alemanya luterana, com fou el cas notable d’En La Mettrie, el qual fou protegit per En Frederic el Gran i pogué publicar el “Discurs sobre la felicitat”, Berlín, 1748, llibre que era pedra d’escàndol i que fou rebutjat pels il·lustrats Voltaire, Diderot i D’Holbach).

A l’Univers francès (i també als Universos espanyol i català, els quals, sovint, fan seguiment del francès), predomina la versió segons la qual la filosofia de Descartes – el Racionalisme – contribuí de manera decisiva al desplegament de la modernitat. Segons aquesta versió, el Racionalisme i l’Empirisme serien els moviments filosòfics que inauguraren la modernitat. Però haurem de veure que aquesta versió no s’acomoda a la realitat històrica, i, a més a més, crea confusió (Podeu veure aquesta qüestió a La filosofia i la religió sense màscares, pàgina 43 i següents). Es pot comprovar que En Descartes va oferir els seus serveis com a filòsof a l’autoritat eclesiàstica de la Universitat de París (En darrer terme, l’autoritat màxima era l’Arquebisbe de París); oferia els seus serveis “contra els enemics de la fe catòlica”.

Tot i que pot semblar que qualques filòsofs racionalistes es mantenien independents respecte de la filosofia tomista de les universitats, el cert és que els racionalistes coincidien amb els fonaments essencials de l’idealisme tomista – aristotèlic – o agustinista – platònic -.

Tesi: El pensament de Descartes fou una pura especulació gratuïta que no significà cap amenaça per al despotisme de Roma (Prova d’això és que en Descartes mai fou perseguit i la seva obra filosòfica fou inclosa a l’Índex quan l’autor ja havia mort).

Tesi: El pensament de Descartes i dels racionalistes no fou la conseqüència de cap moviment religiós, social o polític.

Tesi: Del pensament de Descartes, Spinoza, Malebranche i Leibniz no va sorgir – ni podia sorgir – cap moviment social o ideològic. El Racionalisme d’arrel cartesiana feia costat a l’idealisme tomista imperant.

Tesi: En Descartes fou conservador respecte de la moral, la societat, la política i la religió.

Tesi: Les teories cartesianes foren un fre contra la física de Newton.

He fet aquests enunciats sobre el Racionalisme com a preàmbul a la tesi principal d’aquest escrit.

En Hayek i dels neocons es situen a un nivell de manca d’exigència intel·lectual. En Hayek entén la història com una pura acumulació d’iniciatives dels “homes emprenedors”. Segons explica, les iniciatives dels “emprenedors, si tenen èxit, fan que les seves idees “siguin imitades” i es posin de moda a una societat; a “Camí de servitud”, En Hayek compara el procés de la història de la humanitat a la formació de les senderes del bosc: els “emprenedors” estrenen o inventen una sendera, els altres homes comproven aquesta sendera, i, si és molt transitada, esdevé camí, que pot ésser útil a tota la societat.

En base a això, a En Hayek li basten dues o tres línies per a explicar que l’aparició de les idees de llibertat a Holanda i a Anglaterra al segle XVII fou debut a que a aquestes nacions havien desenvolupat un mercat lliure i competitiu, és a dir que els “emprenedors” havien creat l’economia de lliure mercat. En contra de l’irracionalisme de Hayek, exposo les tesis que segueixen.

Tesi: L’arribada de la llibertat a Holanda i a Anglaterra fou per mitjà de revoltes armades i de guerres “devastadores”

Tesi: Foren guerres revolucionàries contra l’absolutisme i contra el despotisme de Roma. I hi participaren les diverses classes socials, inclosa la noblesa (la petita noblesa menava furioses campanyes contra Roma) . I, més encara, a les noves monarquies democràtiques, l’aristocràcia continuà essent la classe prominent, en contra de la teoria marxista de “les revolucions burgeses” .

Tesi: El luteranisme amb el calvinisme fou l’instrument històric que permeté l’aglutinació de les diverses classes socials contra l’absolutisme i el despotisme de Roma (Es pot constatar que els Països Baixos meridionals, que eren catòlics, es desafectaren de la revolta contra el domini espanyol.

Tesi: En contra dels supòsits de Marx i de Hayek (I de Weber), l’establiment dels primers règims democràtics moderns – Suïssa, Holanda, Anglaterra – fou el factor determinant del desenvolupament econòmic.

Un exemple notable que posa en evidència la relació causal entre democràcia i desenvolupament econòmic la proporciona els procés històric de la formació dels Estats Units d’Amèrica. Els Estats Units, constituïts com a primera república de l’època moderna (la més llibertària del món, i amb l’avantatge afegida de no tenir classe aristocràtica) desplegà una activitat econòmica tan intensa que va batre tots els rècords de creixement econòmic i demogràfic, i, amb un poc més d’un segle, esdevingué la primera economia mundial.

Tesi: A totes aquelles àrees històriques on l’aristocràcia aconseguí un predomini absolut entraren en fase letal d’estancament econòmic i social, com fou el cas de la Castella del segle XVI, la qual patí la ruïna de les seves ciutats.

Tesi: L’ofec econòmic a les àrees sota el poder absolut de l’aristocràcia ve determinat per causa que la gran aristocràcia passà a disposar del monopoli de totes les activitats econòmiques (La gran noblesa es reservava la titularitat de les grans empreses econòmiques, i, per mitjà de concessions i representacions, encarregava als “plebeus” les tasques de l’explotació econòmica. Així, per exemple, es reservà el monopoli del comerç amb Amèrica, monopoli que va implicar reservar l’exclusiva comercial al port de Cadis).

A Nova Anglaterra, els colons disposaven d’una inaudita autonomia econòmica i política; s’autoorganitzaven seguint l’ideari republicà i llibertari que es desprenia del calvinisme originari dels “Pelegrins dels Mayflower”; tot i essent súbdits del rei d’Anglaterra, el govern reial, majorment, es limitava a donar el vist i plau a les iniciatives dels colons; i, com si realment estiguessin emparats per la divina providència – cosa que ells creien -, a Nova Anglaterra no s’hi congrià la classe aristocràtica autòctona (Deixo de considerar els sorgiment dels terratinents esclavistes de les colònies del Sud).

En contraposició a Nova Anglaterra, les colònies espanyoles foren organitzades seguint aberrants projectes ideats per l’aristocràcia i per la jerarquia catòlica, projectes que, com era d’esperar, produïren uns resultats econòmics molt pobres.

Tornant al tema que motiva aquest escrit, jo afirmava que era entre les classes oprimides on havia sorgit el ferment de les revolucions democràtiques; i que el triomf de la democràcia va significar l’establiment de la ideologia democràtica com a ideologia dominant. A partir d’aquí, m’interessa fer qualques enunciats que deriven de l’anàlisi del conflicte ideològic a l’actualitat. Però, prèviament, ha de quedar clar qualques idees fonamentals:

Tesi: La ideologia de les noves societats democràtiques recollia, espontàniament, les concepcions bàsiques de les polis democràtiques de l’antiguitat: “l’emotivisme moral” i el convencionalisme o pacte social, concepcions de les quals en deriven les constitucions democràtiques.

Tesi: La filosofia d’En John Locke fou la que expressava, a la manera d’exposició teòrica argumentada, la ideologia democràtica.

Tesi: L’Empirisme fou la nova filosofia que recollia i expressava les crítiques contra l’Idealisme i contra les pretensions absolutistes de la teologia catòlica.. S’ha d’assenyalar que el Racionalisme (Descartes) no entrava a formar part de la modernitat; el Racionalisme era objecte directe de les crítiques empiristes.

Tesi: L’Empirisme esdevingué la filosofia dominant.

Aclariment: No s’ha d’entendre “filosofia dominant” en el sentit de que sigui la filosofia amb més seguidors, o la filosofia en nom de la qual es facin més publicacions. Més que pel nombre de seguidors, la filosofia dominant és aquella que els principis de la qual determinen l’ordenació de la societat; O sigui, determinen les normes morals – en el sentit més ample – que regulen la societat, així com les normes de funcionament de l’Estat.

Tesi: Actualment, les idees bàsiques de l’Empirisme continuen conformant la ideologia dominant de les societats democràtiques. O sigui, no és el cas que l’Empirisme hagi sigut impugnat per una nova filosofia. El Positivisme i el Neopositivisme no fan sinó confirmar els conceptes bàsics de l’Empirisme.

Una vegada tractades aquestes idees, passo a exposar els enunciats que fan referència a la filosofia emergent.

Tesi: No fou el cas que les denominades societats democràtiques haguessin previst a les seves constitucions el desplegament del capitalisme.

A Anglaterra en especial, de manera imprevista, aparegué un nou tipus d’activitat econòmica que es caracteritzava per una inaudita concentració de capital a les noves empreses industrials. Allà aparegueren les empreses capitalistes en substitució de les empreses de taller tradicionals. La revolució econòmica significà l’aparició de les noves classes socials, els obrers industrials – els proletaris – i els capitalistes.

L’expansió del sistema capitalista fou universal; i també es desenvolupà a països no democràtics, com per exemple a Espanya o Rússia al segle XIX.

Tesi: És fàcilment comprovable que els capitalistes dels països no democràtics en tot moment s’oposaren a les reformes democràtiques o les frenaren.

En contra d’En Hayek i dels neocons, és a l’abast mostrar nombrosos exemples de destacats capitalistes que van donar suport a governs despòtics i criminals, com per exemple – per citar uns noms -, Joan March i Francesc Cambó – suport al general Franco -, i Hayek mateix – que va fer costat al general Pinochet -.

Tesi: De bell antuvi, les elits econòmiques – o sigui, els capitalistes – i les elits socials – on també s’hi han d’incloure les jerarquies religioses – han estat construint trames per de reforçar el seu poder i blindar els seus privilegis, creant un esvoranc al sistema democràtic on despleguen la seva activitat.

Tesi: La classe dels capitalistes es declara fidel als principis democràtics, però les seves pràctiques econòmiques i socials són una contínua negació d’aquests principis.

Tesi: Les elits econòmiques i socials, de fet, constitueixen una nació dins la nació, un Estat dins l’Estat. Apartades de la resta de població, les elits viuen a un món propi on han desenvolupat una mena de sistema aristocràtic que rutlla segons uns principis i unes normes que són antidemocràtics i ocultes.

Tesi: La nova aristocràcia capitalista crea ciutadelles amb l’intent de blindar el seu poder i els seus privilegis.

Tesi: Els capitalistes, majorment, a la seva pràctica econòmica i social fan negació dels tres principis democràtics essencials: Fan negació de la llibertat, de la igualtat i de la solidaritat.

Tesi: La negació de la igualtat és la peça mestra de la bastida capitalista. De la negació de la igualtat, se segueix la negació de la llibertat i la de la solidaritat.

Com destacava En Thomas Paine, les colònies de Nova Anglaterra, al moment de la revolta contra la metròpoli, constituïen la nació més lliure i igualitària del món. . Al seu escrit “El sentit comú”, es pot llegir “…tenim totes les oportunitats i tots els encoratjaments davant de nosaltres, per formar la constitució més pura de la Terra. Tenim el poder de començar el món una altra vegada. Una situació similar a la present no ha passat mai des dels dies d’En Noè fins ara. L’aniversari d’un món nou és a la mà, i una raça d’homes… ha de rebre la seva porció de llibertat de l’esdeveniment d’aquí a uns quants mesos”. Allò a destacar del procés social que van seguir els Estats Units fou que va passar d’ésser una república de pagesos molt igualitària, sense aristocràcia – si bé ja tenia importants elits de grans propietaris de terra i de grans comerciants – , a una nova i imprevista dinàmica social on el capitalisme irrompia amb una força descomunal de manera que l’igualitarisme inicial real es convertí en “igualitarisme verbal”. En Tocqueville ho expressava dient a “La democràcia a Amèrica”, 1835,: “Amèrica presenta doncs, dins el seu estat social, el més estrany fenomen. Els homes s’hi mostren molt iguals per la seva riquesa i per la seva intel·ligència, o, amb altres paraules, més igualment forts com no en trobaríem en cap altre país del món i de totes les èpoques de la història” Amb el desenvolupament del capitalisme es conformaren les grans fortunes i s’establien les elits econòmiques i socials, elits que ben aviat havien de constituir-se en la classe hegemònica. La classe dels capitalistes construeix trames per tot arreu i a totes les nacions del món, excepte a la Xina i qualque altre país comunista. Les trames de la classe dels capitalistes demostren la seva eficàcia per a augmentar la seva proporció de la renda nacional. Les estadístiques econòmiques dels Estats Units dels darrers anys mostren la terrible habilitat dels estols capitalistes per a incrementar el seu nivell de renda. Segons les dades estadístiques aportades per l’economista En Martín Seco, recollides de l’Oficina Pressupostària del Congrés dels Estats Units, es mostra clarament que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 % obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I diu que la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %. Resta palès que les societats democràtiques no han aconseguit fins ara frenar i controlar la voracitat de la classe dels capitalistes. Sembla que també s’ha fet evident que la lògica del sistema capitalista mena a l’acumulació de la renda a mans d’una minoria que esdevé la gran aristocràcia capitalista. Fa temps que els Rockefellers van iniciar l’estratègia de confondre a l’opinió pública per mitjà de la seva colossal maquinària de propaganda. Dit esquemàticament, els neocons van donar per suposat que si controlaven els mitjans de comunicació (que, en efecte, ho aconseguiren) guanyarien la guerra ideològica. Tesi: La ideologia dominant fa que aparegui un discurs filosòfic – una filosofia – que li és propi, discurs que li serveix com a escut i espasa contra els enemics ideològics (Aquesta és la meva definició del que és la filosofia). Tesi: Amb l’objectiu de manipular la ideologia expressada a les constitucions democràtiques, els neocons apostaren per impulsar una nova filosofia que fos l’espasa i l’escut de la ideologia neoconservadora. Una de les icones d’aquesta filosofia neocon és En Friedrich Hayek Per a explicar aquestes tesis, reprodueixo tantost un escrit que vaig publicar fa poc, intitulat “El llibertarisme capitalista”.

El llibertarisme capitalista

Les elits econòmiques i socials espanyoles i catalanes han pres partit decididament a favor l’estratègia ideològica de les elits ianquis (Ja al 1989, En Jordi Pujol va concedir el Premi Internacional de Catalunya a Karl Popper. I el GrupHayek fou creat a Barcelona a 1996).

Amb matisos, han fet seva l’estratègia ideològica del neoliberalisme nord-americà.

Actualment, la lluita de classes es manifesta més confusa. Sembla com si amb la caiguda del mur de Berlín el combat contra el capitalisme s’hagués situat en una pausa d’espera; com si les classes treballadores restessin indecises respecte a l’estratègia a seguir en la seva lluita contra l’espoli i l’opressió.

De totes maneres, a la guerra ideològica no es fa cap treva; continua en tota intensitat. Guerra ideològica entre els que postulen que el capitalisme – “l’economia de lliure mercat”, que diuen ells – és la millor fórmula social per a crear riquesa i assegurar la llibertat, i els que condemnen el capitalisme i fan propostes polítiques de sistemes alternatius.

En contra de la doctrina d’En Hayek (icona dels “neocons”), no és el cas que els agents de la guerra siguin uns suposats portadors d’idees diferents. O sigui, no són les idees dels filòsofs o dels ideòlegs les que provoquen i mantenen la guerra. La causa de la guerra ideològica – com veurem – és la guerra social entre les elits i les amples masses.

(Aclariment: “neocons” és una abreviatura “neoconservadors” que s’estila als Estats Units. A Europa, té preferència la denominació de “neoliberals”; però als Estats Units “liberal” té la significació de partidari del socialisme o socialdemòcrata. Per altra banda, “conservador”, als Estats Units significa “partidari de la tradició republicana dels Pares fundadors”; en canvi, a Catalunya “conservador” pot significar el partidari de la tradició catòlica, tradició que s’oposava als valors republicans).

Els qui declararen “la fi de la història” (En Fukuyama fou un dels encarregats d’anunciar-la) donaven per suposat que havien guanyat la guerra. Però van veure que no, que la guerra continuava.

L’estratègia del bàndol capitalista

Els neocons despleguen la seva estratègia a partir de l’afirmació “del principi republicà de la igualtat de tots els nord-americans”. I també del principi de la llibertat; tal com proclama la constitució de la República.

Donen per indiscutible que si s’afirma que els nord-americans són lliures i iguals, llavors no és pot introduir el concepte de divisió de la societat en classes socials per motius econòmics.

Segons els neocons, el concepte de “lluita de classes” és un invent d’En Marx que utilitzen de manera perversa els “liberals”, els comunistes i els totalitaris.

Establert el postulat de que no hi ha classes socials i, per tant, tampoc lluita de classes, llavors les confrontacions ideològiques són simplement confrontació d’idees. Segons això, els nord-americans – “lliures i iguals” – s’adscriuen o no a unes determinades idees i s’adjunten o no a unes determinades organitzacions ideològiques. En conseqüència, es conformen una multitud d’organitzacions socials d’acord amb els seus objectius ideològics.

Segons els neocons, els “homes lliures” promouen lliurement les seves idees i donen suport a les organitzacions que els són afins.

Els neocons afirmen que el principi essencial de la llibertat és la llibertat de comerç, la lliure competència entre emprenedors en un mercat lliure. I posen com a axioma que el lliure mercat és el millor regulador possible de l’activitat econòmica.

Segons els neocons, l’Estat s’ha de limitar a garantir el mercat i fer complir les lleis. Els polítics i l’Administració de l’Estat no han d’interferir el lliure mercat ni han d’emprendre cap tipus d’iniciativa econòmica.

Segons els neocons, als anys 30 del segle passat, malauradament, triomfaren les idees intervencionistes de Keynes, i uns falsos progressistes duts per l’arrogància posaren en perill el sistema de vida nord-americà.

Els neocons feien declaracions triomfals de que havien guanyat la guerra ideològica; però amb el crac del 2008 va entrar el desconcert a les files neoliberals. La guerra ideològica – la qual es mantenia viva – ha fet una intensa revifada.

De totes maneres, els neoconservadors es senten molt segurs de la seva estratègia i del poder del seu armament ideològic. Des de fa més de 100 anys, quasi des dels seus inicis podríem dir, les elits econòmiques ianquis iniciaren la seva estratègia de guerra ideològica.

L’estratègia de guerra ideològica dels neocons consisteix en crear un immens exèrcit molt superior als dels enemics. I amb aquest exèrcit guanyar-se l’adhesió de les amples masses al projecte polític, social i econòmic representat per “la societat oberta del lliure mercat”.

De bell antuvi, les elits consideraren que era essencial tenir el suport de la premsa; i s’empararen del control dels mitjans de comunicació. Els capitalistes no solament controlaren els mitjans, sinó que en foren els seus propietaris directes, majorment. Els mitjans de comunicació pertanyents a organitzacions socials anticapitalistes eren – i són – minoritaris. Les noves armes ideològiques de les elits ianquis al segle XX es centraren en la creació per mitjà de les fundacions filantròpiques d’universitats, de centres d’investigació i de centres socials de diversa índole. A començaments del segle, En John Rockefeller esdevingué un paradigma. L’home més ric del món fou també el major filantrop. Però allò a destacar és la nova estratègia de Rockefeller que apostava per la creació d’Universitats on la Facultat de ciències econòmiques fou el referent. I la joia de la corona fou la fundació de la Universitat de Chicago (d’on han sorgit les màximes figures dels economistes neoliberals – o sigui, neocons – com En Milton Friedman); però també extraordinàriament significativa fou la creació de la London School of Economics, que esdevingué el nucli de la difusió de l’ideari neoconservador a la Gran Bretanya (No per casualitat, la LSE va contractar com a professors En Friedrich Hayek i En Karl Popper, personatge ambdós que foren convertits ens “fenòmens”. Podeu veure la meva web Hayek i Popper.). A partir de llavors, el front principal de la guerra és el de la teoria econòmica. Els neocons van crear autèntics exèrcits d’economistes neoliberals que inundaren els mitjans de comunicació. Però, evidentment, la guerra ideològica continua. Així com En Hayek, als anys 1930, fou derrotat per En Keynes, actualment, per tot arreu, surten economistes que fan sentir la seva veu contra la estratègia reaccionària dels neocons (En són exemples destacats els Nobel d’economia En Joseph Stiglitz i En Paul Krugman). Tot i els seus poderosos mitjans, els neoconservadors no poden evitar que es faci evident la lluita de classes i la guerra ideològica que se’n deriva. Tesi: els neoconservadors pretenen que el miratge (“la mà invisible” que que tan sàviament ordena el mercat de “la societat oberta”) és una realitat. Però, és clar, això no és possible, i, per tant, mentre es provoqui injustícia social,
hi haurà lluita de classes i guerra ideològica. (Aquí acaba l’article “El llibertarisme capitalista”) Tornant al tema de la filosofia emergent,

Tesi: La filosofia emergent es manifesta en aquells escrits que denuncien les pràctiques econòmiques i socials de les elits capitalistes i, alhora, la guerra bruta ideològica d’aquestes elits. Tesi: Les elits promouen “la filosofia neocon” (la d’En Hayek, per exemple) com si fos una operació comercial. Segons ells, es tracta de “vendre la filosofia de la llibertat” com si fos un producte. Els neocons combaten les crítiques dels oponents “a cops de destral”. Quan se’ls acusa d’irracionalisme i d’allunyar-se de la veritat històrica, ells responen augmentant el nombre dels seus batallons d’economistes filòsofs, el paradigma dels quals seria En Hayek. I els economistes filòsofs llogats pels capitalistes inunden amb els seus escrits les cadenes de premsa (cadenes de premsa que són propietat dels capitalistes). Tesi: La filosofia emergent no és un escut per a una nova ideologia, sinó per a la ideologia democràtica imposada per les classes populars revolucionàries. La filosofia emergent ha de ser una espasa i un escut al servei dels principis proclamats per les revolucions democràtiques, al servei de la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Tesi: A l’antiguitat, els principis democràtics tingueren com a espasa i escut la concepció de “l’emotivisme moral” i la del “convencionalisme social” o “contractualisme”. S’ha d’entendre que quan esclata una revolució de les classes populars contra una classe opressora, la ideologia que impulsa els revolucionaris comprèn els principis democràtics de sempre. Tesi: La filosofia emergent ha consistir en fer palès que d’allò que es tracta no és d’inventar una nova ideologia, sinó fer valer els principis democràtics, avui ofegats pel capitalisme. Tesi: La filosofia emergent no solament posarà de manifest la inconsistència de la filosofia d’En Hayek, sinó que també mostrarà que l’”epistemologisme” del Positivisme lògic és una via morta que no porta a en lloc. El Positivisme lògic, objectivament, serveix de taula de salvació per a la ideologia conservadora i per a les religions i les filosofies irracionalistes. Tesi: En contra de Marx, el conceptes marxistes de “revolucions burgeses” i de “democràcia burgesa” són productes espuris de la dialèctica marxista; mistifiquen la realitat històrica. No és el cas que els banquers o els grans comerciants en cap moment històric hagin mostrat especial entusiasme per les revolucions, ans al contrari, majorment, han fet costat a les forces conservadores. Tesi: L’espasa filosòfica haurà de menar una guerra que faci costat a les classes treballadores en la seva lluita contra l’actual d’injustícia social. Tesi: La filosofia emergent haurà de seguir amb atenció els grans moviments socials que iniciaran les amples masses a favor del repartiment igualitari de la renda. Segurament la filosofia emergent centrarà el debat al voltant de la idea que ja va proposar En Thomas Paine. Pensava En Paine que per evitar la formació d’una nova aristocràcia (l’aristocràcia de la classe capitalista emergent) s’havia de cercar la manera d’impedir que les grans fortunes poguessin ésser heretades. Tesi: En darrer terme, no es tracta d’inventar nous paradisos socials; allò que importa és “tornar” a les situacions anímiques dels moments democràtics fundacionals.

Tornar a   La filosofia a l’abast