La moral i la veritat. De Hume a Rorty. El capitalisme criminògen.

Aquest escrit pot ésser considerat com una continuació del que vaig publicar amb el títol de ”Hume, Popper, Wittgenstein, Hayek. La fal·làcia positivista”.
Aclariment: Amb la intenció de no distreure el lector respecte del tema principal, he evitat aquí fer referència a les filosofies que fan negació del plantejament moral humeà. O sigui, no faré plantejaments generalistes respecte de la filosofia de Marx ni de les filosofies irracionalistes, com la de Nietzsche, per exemple.
Dèiem que “l’emotivisme moral” havia passat a formar part de la ideologia hegemònica a les societats on havien triomfat les revolucions democràtiques. I que “l’intel·lectualisme moral” havia restat derrotat i marginal.
Resta clar: A les societats democràtiques es dóna per inqüestionable que les normes morals – i les lleis, per tant – responen a la voluntat de la majoria dels ciutadans; i que aquesta voluntat és moguda pels sentiments.
Hume “demostrava” que no hi havia veritats morals, sinó sentiments morals. Podria semblar que la tesi de Hume era definitiva per a la ideologia democràtica.
Però jo crec que és urgent i necessari revisar el plantejament de Hume sobre la qüestió de “la veritat” en relació a la moral.
Per suposat, s’ha de rebutjar la pretensió de Marx d’elaborar “una ciència moral al servei del proletariat”. En tot moment, els marxistes sempre es plantegen quina ha de ser la praxi “correcta” (és a dir, científica) davant un conflicte moral o social de la societat capitalista o de la societat socialista ”en construcció”, com si no fos possible la divergència al si de ”la classe obrera”.
Els conflictes morals que brollen de continu a la societat no són una pura confrontació d’emocions.
Tesi: Els conflictes morals es manifesten com a conflicte ideològic, en el sentit que els contendents fan ús dels conceptes de veritat i falsedat. O sigui,
El conflicte moral social desplega discursos antagònics que pretenen demostrar la veritat de la afirmació moral pròpia i la falsedat del discurs de l’adversari.
Hume i els filòsofs positivistes mostren una gran preferència per posar exemples morals referits a la vida quotidiana, a la manera d’un exercici d’introspecció. També els complau posar exemples de personatges de la història com a prova de l’argument sobre la teoria moral de que tracten. Però, a diferència dels seus plantejaments, allò que podem observar són conflictes morals entre individus entre sí, o entre grups socials, o d’un individu contra la societat.
Els diaris en van farcits d’aquests conflictes. I podeu observar que, com vaig dient a la tesi, els mateixos diaris també porten un farciment de discursos morals en relació al conflictes succeïts.
Podeu veure un llistat d’exemples de conflictes morals molts comuns en l’actualitat:
Exemple número 1. La direcció d’un centre escolar que prohibeix cobrir-se amb el vel a una alumna mahometana. Aquest conflicte encén un ample debat al mitjans de comunicació. Fan la seva aparició tot de discursos morals sobre la llibertat de portar símbols religiosos.

Exemple número 2. Una dona diu que ella ”és racista, però del moro”; o sigui, declara el seu sentiment de rebuig a la presència de musulmans; i, com era d’esperar, també declara que s’oposa a l’obertura de mesquites. A resultes d’això, els mitjans s’ompliren de discursos sobre el racisme i sobre la llibertat religiosa.

Exemple número 3. Un individu d’extrema dreta va matar un jove manifestant d’esquerres. I, tot seguit, brollaren tot de discursos morals sobre la intolerància i el tractament que s’ha de fer sobre l’extrema dreta.

Exemple número 4. Un home que assassina brutalment a la seva esposa. La premsa manté un debat inacabable sobre la violència masclista.

Exemple número 5. Jaume Matas, expresident del govern de les Illes Balears, ha sigut imputat per corrupció. A resultes d’això, com era d’esperar, s’inicià un altre debat inacabable sobre la moral, la política i la corrupció.

Exemple número 6. Com a conseqüència de la denúncia dels crims de pederàstia dels capellans catòlics (A destacar que les denúncies s’iniciaren als Estats Units), els debats sobre els crims sexuals, la impunitat dels mossens pederastes i la responsabilitat de Jerarquia catòlica omplen tots els mitjans.

Exemple número 7. Al discurs d’investidura, el president dels Estats Units, Barack Obama, va declarar: ”La nostra economia s’ha debilitat enormement, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat de qualcuns”. Segurament el debat sobre economia i responsabilitat moral és el que més espai ocupa als mitjans. Els arguments i teories sobre capitalisme, política, moralitat i justícia són un contínuum a tots els mitjans del món.

Exemple número 8. S’ha descobert una presó secreta a Bagdad. Segons informa la premsa el grau de inhumanitat d’aquesta presó supera l’escàndol de la de Abu Ghraib. En aquest cas, els mitjans han debatut amplament sobre violència, brutalitat, desviacions sexuals, tortura, guerra, etc.
Intentaré demostrar que el desplegament teòric que fan els positivistes lògics és un exercici bastant inútil i, a més a més, serveix d’instrument als qui aposten per l’irracionalisme moral. Però abans he de fer referència al Pragmatisme, el corrent filosòfic més pròpiament ianqui, una filosofia que és sens dubte la que dóna un suport teòric més decidit al ”American way of life”, o sigui, en defensa de la bonesa del sistema capitalista.
Dit breument, el plantejament pragmatista fa: per tal de no caure dins l’escepticisme i el relativisme moral, s’ha d’afirmar l’empirisme radical i alhora la veritat moral. La veritat moral no seria el resultat de cap elucubració racionalista (S’ha de rebutjar Descartes) sinó de la bonesa de la pràctica social. La demostració de la veritat d’una norma moral vendrà determinada per la bonesa – o malesa – social que crea o pel grau de felicitat que proporciona als individus que la segueixen.
De bell antuvi, ja es va assenyalar la inconsistència de la verificació pragmatista. En efecte, es pot constatar que totes les religions es presenten com a veritat i com a felicitat. Per a superar aquest relativisme els pragmatistes ianquis van desplegar un sòlid sistema de quantificació material de la bonesa moral. Aquells filòsofs ianquis acomodaven al seu sistema filosòfic la ideologia dominant a la societat, una ideologia que era marcadament pragmatista; o sigui, de la ideologia pragmatista dominant va sorgir el Pragmatisme.
En referència al tema, passo a transcriure uns paràgrafs del post Peirce, James, Dewey, que fan així: ” Era ben entrat el segle XIX i d’aquella massa d’ideòlegs encara no havia sorgit produccions que es poguessin considerar plenament com a filosòfiques. Encara no hi havia filòsofs ianquis. Els primers autors, Charles Peirce, William James i John Dewey aparegueren a finals de segle.
Tesi: La tardança en el sorgiment dels primers filòsofs nord-americans s’ha d’entendre com a resultat de la pressió de la ideologia dominant que menystenia o desaprovava la dedicació d’un hom a la filosofia pura.
Es poden considerar tres línies de força que anaven en aquesta direcció de desaprovar el cultiu de la filosofia.
La primera, el sentiment profund, expressat a tot arreu, de l’igualitarisme intel·lectual. S’hauria considerat forassenyat que un hom entre iguals, ell sol, pretengués haver trobat el camí de la veritat o haver descobert una altra realitat diferent de la del món real, del món de la vida quotidiana.
La segona, l’emotivisme moral imperant segons el qual els valors morals i la conducta no són el resultat d’un “saber” o d’una suposada investigació. O sigui, els ideòlegs expressaven de continu el fracàs i la inutilitat de les filosofies idealistes clàssiques de Plató, Aristòtil, Aquino, Descartes, Kant i d’altres. Emotivisme moral que enllaçava amb la proclamació dels principis de la moral cristiana.
I la tercera, un positivisme ingenu àmpliament generalitzat, fruit del sentiment, segons el qual allò que importa és dedicar-se a fer coses útils per a la societat. Aquest positivisme, fent referència a les activitats intel·lectuals, donava per suposat que la veritat i de la utilitat es trobaven a les ciències de la naturalesa i a les aplicacions d’aquestes ciències.
Tesi: Aquest pragmatisme vulgar de la societat nord-americana sorgí el Pragmatisme com a filosofia hegemònica dins el pensament nord-americà.
Es pot dir que el Pragmatisme és la filosofia típica nord-americana. Però s’ha de tenir en compte que al llarg del segle XX, als Estats Units es desplegà un poderós pensament positivista al costat del pragmatisme. Però també feren acte de presència altres corrents filosòfics, si bé de menor difusió social. Per altra banda, els pensadors que discreparen – o discrepen – de la ideologia dominant tingueren – o tenen – una projecció social molt més inferior a la dels autors pragmatistes o positivistes. O sigui, com sempre s’esdevé, el Poder intenta marginar o anul·lar les mostres d’ideologia dissident.
D’antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units. Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com Popper es limiten a dir que s’ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. Charles Peirce i William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l’avanç de la ciència posava en perill les creences religioses ”. (Fins aquí la transcripció).
Vegeu la meva tesi: L’elit econòmica i social de finals del segle XIX aconseguí introduir els valors del capitalisme com a valors morals propis de la societat nord-americana. O sigui, declarava la nova moral ”capitalista” com a hereva dels valors republicans ianquis i de la moral calvinista ianqui.
Tesi: La manca d’una oposició sòlida, i la feblesa de les minories crítiques contra la ideologia hegemònica ianqui, va comportar la creació d’un monolitisme ideològic que perdurà fins avui; monolitisme, en el sentit que és equivalent a una mena de totalitarisme; monolitisme, que no tolera les crítiques, i que declara traïdors als qui s’atreveixen a lluitar contra la ”American way”.
Un dels majors escàndols del totalitarisme ianqui fou el relacionat amb l’exili de Charles Chaplin. Vegeu el que diu la Viquipèdia: ”El 17 de setembre de 1952, el fiscal general dels Estats Units va donar instruccions al departament d’immigració per retenir Chaplin, la seva dona i alguns dels dels seus fills, quan viatjaven a bord del Queen Elizabeth per assistir a l’estrena de Llums d’escena a Europa fins que les lleis nord-americanes decidissin si havia de ser expulsat del país. El van acusar formalment de pertànyer al Partit Comunista, així com de greus delictes contra la moralitat i de formular declaracions que demostren una actitud hostil i de menyspreu cap al país gràcies a la hospitalitat del qual s’ha enriquit. Chaplin va decidir quedar-se a Europa i fixar la seva residència a Suïssa”.
Tesi: Des de la Guerra II, el sector neoconservador és el majoritari dins les elits econòmiques i socials ianquis, la qual cosa determina l’hegemonia de la ideologia neoconservadora dins la societat nord-americana (Ideologia neoconservadora ianqui: es pot definir com una mescla d’afirmació de la bonesa del capitalisme ianqui i de la moral calvinista (moral puritana actual, suposadament hereva de la de ”La declaració del May Flower”, de 1620)).
Tesi: Les conseqüències de l’aplicació de la moral neocon són devastadores per a la societat nord-americana i per a la resta del món que en surt afectada.
Tesi: El totalitarisme neocon dominant a l’Imperi combina la mescla explosiva: l’exercici del doble llenguatge moral i la corrupció moral de les elits i els seus clients. Doble llenguatge: per una banda es proclama la voluntat d’establir el regne cristià proclamat pels ”Pares Fundadors”, i, per l’altra, les elits fan un exercici continu de pràctiques capitalistes (pràctiques, moltes d’elles ocultes o secretes), les quals no tenen res a veure amb la moral cristiana proclamada.
El resultat és el sorgiment d’una societat enfollida – la ianqui – on funcionen dos llenguatges morals contraposats i dues pràctiques morals també contraposades.
Els dos llenguatges morals contraposats: Per un costat, es proclama l’imperi de la moral cristiana i la bonesa de la direcció moral de les Esglésies reformades (en especial, de les calvinistes), i, per l’altre costat, es fa efectiu el llenguatge ocult de les elits capitalistes, llenguatge ocult que fa negació de la moral oficial proclamada; llenguatge ocult que és la negació dels valors cristians i dels valors republicans. O sigui, es declaren cristians i juren fidelitat a la democràcia, però allò que fan es saltar-se ”els manaments de la llei de Déu”; i, de manera oculta, promouen la negació de la llibertat, de la igualtat i de la solidaritat.
Les dues pràctiques morals contraposades provoquen l’erupció de tot tipus de monstruositats socials; provoquen el caos social i l’infern social per a les classes socials més desvalgudes (On diu que hi ha 40 milions persones que no tenen accés als serveis sanitaris bàsics). Alhora, els cristians de les elits exhibeixen un tipus de vida hedonista i elitista, com si aquest món fos l’Edèn mahometà.
Caos i infern: tota la població es sotmesa a vigilància moral, i a una especial vigilància del seu comportament sexual fins a extrems inversemblants.
Els neocons i les Esglésies reformades han establert un Panopticon, versió ianqui de la Inquisició catòlica.
L’explosiva combinació moral dels neocons ha arribat a un estadi de criminalització creixent dels ”pecats morals”. És a dir, no solament es fan les campanyes de propaganda de la moral cristiana puritana, sinó que alhora s’incrementen les mesures de vigilància i les lleis de penalització. O sigui, els pecats esdevenen delictes, i el perdó dels pecats és substituït pel compliment de les penes, majorment, de presó.
Com explico als meus escrits, els Estats Units és un Estat criminògen, per causa que desplega una legislació de cada vegada més repressiva i més violenta. Criminògen, en el sentit que és l’Estat on es produeixen, de molt, més delictes penals; criminògen, perquè també bat el rècord mundial de població reclusa (quasi tres milions de reclusos).
Fetes aquestes consideracions sobre la societat nord-americana moderna, haurem de veure que els filòsofs ianquis – els més coneguts -, majorment, elaboren teories en suport del totalitarisme ianqui; o sigui, no aconsegueixen trencar el domini ideològic de l’elit capitalista ianqui.
Després de la II Guerra, les universitats nord-americanes van produir un gran nombre d’intel·lectuals que són classificats com a filòsofs (Podeu veure les llargues llistes de ”filòsofs nord-americans”).
Si bé als centres universitaris va triomfar el cultiu de la Filosofia analítica (Essent Quine i Wittgenstein autors influents), a la manera de Hillary Putnam i de John Lewis, per citar uns noms, la ideologia pragmatista i el prestigi social dels filòsofs pragmatistes va continuar essent hegemònica dins el panorama intel·lectual nord-americà.
Dintre aquest panorama, el Pragmatisme, finalment, ha d’ésser considerat el corrent filosòfic dominant ( Richard Rorty, en seria un exemplar destacat).
Fet aquest esquema, puc fer la següent tesi:
Tesi: Posat que les classes treballadores ianquis no han aconseguit trencar el monolitisme de la ideologia imperant, la filosofia ianqui, en conjunt, no fa sinó reforçar la ideologia de l’elit capitalista.
Certament que hi ha filòsofs que fan denúncia del sistema, com ho fa Noam Chomki, però el totalitarisme ianqui margina i condemna els intel·lectuals ”unamericans”, com fou el cas de Charles Chaplin, Malcolm X, Emma Goldman, Martin Luther King i, com a gran precedent, a Thomas Paine.
Per una banda, els positivistes i els analítics, majorment, fan un discurs moral que nega validesa a les crítiques socials i, per tant, fan de mur de protecció ideològica al capitalisme. Així mateix, es pot veure que Karl Popper, en contradicció amb els seus propis principis analítics, va escriure una apologia ”ingènua” del sistema capitalista, ”La societat oberta i els seus enemics”, 1945.
I, per altra banda, el pragmatisme actual segueix la petja dels clàssics – Peirce, James i Dewey –: considera que ”el lliure mercat” ha demostrat d’una manera ”pràctica” la seva superioritat econòmica i social.
De bell antuvi, els pragmatistes centraren la seva tasca a la recerca d’arguments a favor de les creences religioses (De les cristianes de les Esglésies reformades, en especial).
Actualment, Richard Rorty fa una filosofia que nega la filosofia com a disciplina i postula com a ”jocs humans” que han demostrat ésser ”útils” a la humanitat: la ciència, la poesia (o literatura) i la religió.
Arribats aquí, torno al plantejament inicial. Exposaré els meus arguments per fer veure la necessitat de superar l’escepticisme inicial de Hume, i per fer veure la inconsistència de l’escepticisme positivista.
Cal tenir ben present que Hume elaborava els seus escrits sota la hostilitat de l’Església anglicana (A qualque moment el volgueren processar acusant-lo d’heretgia). Vull dir amb això que, segurament, Hume hagués estat més crític respecte a l’Església i els valors morals cristians, cas de disposar de més llibertat.
En contra de l’escepticisme moral del Positivisme i del Neopositivisme, faig la següent tesi:
Tesi primordial: S’ha de distingir entre ”sentiment moral” i ”argument moral”. Els sentiments morals no són racionals i, per tant, no se’ls pot aplicar valors de veritat; els arguments morals, en canvi, són proposicions i, per tant, responen als valors de veritat.
Una teoria moral és un conjunt d’arguments i es dirigeix a la raó dels individus als que es dirigeix la teoria concreta.
La ciència lògica fa saber que les expressions de sentiments no són proposicions; així quan un hom expressa un desig, una valoració o dóna una ordre no es pot dir si són vertaderes o no. Però, tan bon punt un home fa una argumentació moral, aquesta pot ésser considerada vertadera o falsa.
Casuística:
Dir ”Hem de ser respectuosos amb les creences religioses”, com fan, per exemple, Moore, Popper i Wittgenstein, és expressió d’un sentiment, no té valoració de veritat o de falsedat. Però sí podem afirmar com a veritat que aquests pensadors amb la seva expressió ”hem de ser respectuosos amb les creences”, de fet, feien seu l’escut positivista; vull dir,
Tesi: Que un filòsof doni per suposada la respectuositat de les creences religioses ho podem considerar com una oferta de treva ideològica a favor de les religions i de les Esglésies.
Si donessin per bo el plantejament positivista, llavors hauríem de concloure que la moral no és possible com a ciència, i que, per tant, la posició de l’home savi seria el relativisme i la tolerància.
Tesi: L’individu humà es mou en la seva relació social des d’una determinada ideologia, i es troba sempre dins una societat dividida en classes i sacsejada pel conflicte de classes i pels conflictes ideològics. En conseqüència,
Tesi: L’individu es troba llençat dins aquest món de conflictes, i, des de que té ús de raó es veu obligat a prendre resolucions morals; es veu obligat a decidir el seu comportament moral i, també, a elaborar el seu ”discurs moral”.
Tesi primordial: A cada moment històric, es donen grans accions que afecten en gran manera els diversos grups socials.
Vull dir: A cada moment històric, esclaten grans conflictes socials – que són morals, alhora – que afecten la moral del conjunt de la població.
Vull dir: Resten de cada vegada més inútils quan no estúpides les suposades investigacions lògiques – de la Filosofia analítica – sobre el llenguatge moral i la Moral.
Vull dir: A cada moment, la societat – i els individus i grups socials – s’han d’enfrontar a fenòmens socials emergents als que s’ha de donar una resposta que és plena de sentit moral.
Tesi primordial: El debat moral – i el conflicte moral – prové dels conflictes socials. O sigui, la realitat moral radical i primera són els esdeveniments que trasbalsen la vida social a cada moment.
Tesi: Allò que diem ”moral”, en realitat, seria el resultat d’un procés que es desplega a tres nivells.
Primer nivell: Es dona una ”realitat moral” primera que és l’acció dins la societat d’un individu o d’un grup.
Segon nivell: Els mitjans de comunicació (cadascun segons la seva ideologia) donen la seva versió del succeït moral, i, alhora, aporten la interpretació del succeït (és a dir, aporten un ”discurs moral”, d’acord amb la ideologia del mitjà).
Tercer nivell: Els centres poder, però també els individus, no només prenen posicions ideològiques respecte del succeït, sinó que també, si poden, emprenen qualque tipus d’acció a favor o en contra del succeït. Per suposat, els ciutadans corrents, tot i que també es posicionen, en la major part de succeïts, no tenen possibilitats d’intervenir.
Per posar un exemple, faig referència a un cas que ha tingut una gran difusió: L’escàndol dels abusos sexuals a 200 nens sords d’una escola de Wisconsin (Estats Units).
El primer nivell: La ”realitat moral” fou la cadena d’abusos sexuals de Lawrence Murphy, mossèn d’una escola per a nens sords de l’Estat de Wisconsin. Durant 20 anys, entre 1950 i 1970, anà cometent els abusos impunement.
Segon nivell: Els mitjans de comunicació informen del cas dels abusos de Murphy i aporten tot de valoracions i de ”discursos morals”. En aquest cas, l’escàndol moral és doble: el primer escàndol és que el capellà actués impunement, i el segon escàndol, que el cas no s’hagi fet públic fins 40 anys després (Bé, un escàndol relatiu, aquest del silenci sobre el cas. Relatiu, perquè molta gent d’esquerres, des de sempre ha denunciat la corrupció moral de l’Església catòlica. Relatiu, perquè sabem que a Catalunya i a Espanya els mitjans continuen sota les normes franquistes de silenciar els crims de l’Església catòlica, i els crims sexuals, en especial).
Tercer nivell: Quan esclatà l’escàndol, Lawrence Murphy feia temps que era mort. Ni els centres de poder ni els particulars pogueren emprendre accions contra el pederasta. Però sí pogueren exigir responsabilitats a la Jerarquia catòlica. Aquesta exigència de responsabilitats s’ha d’entendre com una ”realitat moral”, com un altre succeït, el qual torna a desfermar un altres procés moral de tres nivells o baules.
Així, els processos socials relacionats amb ”el cas Murphy” posen de manifest altres accions morals d’individus i de col·lectius, les quals accions passen a ésser ”realitats morals” o ”fets morals”, és a dir, el primer nivell de la cadena de les tres baules.
Segons això, aquesta nova ”realitat moral” o ”succeït moral” seria l’activitat moral que va desplegar el cardenal responsable de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el qual, en aquella època era Joseph Ratzinger, l’actual Papa Benet XVI. O sigui, es pot posar com a exemple de ”realitat moral” en el cas que es doni per certa la versió segons la qual Ratzinger, coneixedor de les malifetes de Murphy, va decidir aturar la proposta d’expulsió del sacerdoci. Així es donaria la realitat moral que podríem anunciar dient que En Ratzinger no processà Murphy i mantingué en secret els crims del mossèn; a més a més, va tolerar que el traslladessin a una altra diòcesi, a unes altres escoles d’infants, de manera que Murphy va poder continuar ”fent de les seves”.
Primer nivell: La ”realitat moral” és formada per les decisions morals que va prendre Ratzinger en relació al ”cas Murphy”.
Segon nivell: Els mitjans de comunicació informen sobre la implicació de Joseph Ratzinger en l’ocultació dels crims pederastes, i, alhora, esclata un debat de proporcions universals sobre la responsabilitat de Ratzinger.
Tercer nivell: Diversos centres de poder actuen. Així, s’inicien tot de demandes judicials contra els responsables de l’Església catòlica. Així mateix, han aparegut individus i grups que s’han atrevit a demanar el processament del Papa Benet XVI.
Si els successos morals (els quals són a milers diàriament) alimenten la permanent guerra ideològica, llavors resulta inútil i ridícula la postura d’inhibició de la Filosofia analítica. Per aclarir aquesta afirmació, exposo aquí uns paràgrafs del meu escrit a la web Wittgenstein, filosofia, mística. : ” Wittgenstein tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes – els filòsofs – es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees. Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s’haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic. Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d’ésser devots de l’anomenada Filosofia analítica? No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l’activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d’obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l’altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els de Wittgenstein. Haurem d’analitzar les paradoxes. Necessàriament hem de suposar – jo pens – que és Wittgenstein mateix el qui al llarg de tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública, de totes maneres prenia decisions derivades d’un “pensar filosòfic no analític”, és a dir, del que seria la seva “filosofia privada no feta pública”. Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l’obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada.” (fi de la cita).
Arribats aquí, i explicitat el rebuig al positivisme i a les
filosofies que postulen l’abstencionisme moral, passo a fer un seguit d’enunciats radicals (”radicals”, en el sentit que serien les arrels de tot el desplegament teòric exposat)
Tesi: El debat moral (o la guerra ideològica sobre una qüestió moral) esclata a partir d’un ”succeït moral”. Majorment, el debat es centra sobre la veritat o la mentida dels ”succeïts” que s’han fet públics.

Així, per exemple, la mort violenta del periodista José Couso a Bagdad, a 2003, mentre cobria la informació de la guerra, va esdevenir un ”succeït moral”, des del moment que, fet públic el succés, aparegueren dues versions contraposades dels fets. Segons la versió oficial del Govern nord-americà, la mort de Couso fou un ”dany col·lateral” (Els soldats ianquis haurien obert foc pensant que els càmeres eren una amenaça); i, segons la versió de la família de Couso, fou un assassinat, un acte criminal, una ”malesa moral”.
Tesi: Els homes (i els filòsofs) disposen de capacitat intel·lectual suficient per conèixer i valorar els ”succeïts morals”. Els homes, de fet, contínuament, aconsegueixen establir la ”veritat moral” respecte de molts de succeïts morals.
Així, per exemple, el debat moral obert sobre la veritat o mentida d’uns succeïts amb relació de Marcial Maciel, el fundador dels Legionaris de Crist. Finalment, resplendí la veritat, que Maciel era un pervertit abusador sexual de menors i un falsari. Els Legionaris de Crist, la Cúria de Roma i Benet XVI, ho han reconegut així. El debat s’acabà; ès a dir que quedà establerta la veritat moral, i aquesta veritat ha passat a ser una veritat històrica universal.
Tesi: Tot i les grans maquinàries de propaganda (en el sentit que propaguen mentides) que munten les elits capitalistes o els administradors del Poder dels Estats (i, en especial, els administradors del Poder de l’Imperi ianqui), la falsedat es veu obligada a mantenir-se a la defensiva, i, la veritat, dins un món de cada vegada més comunicat, avança inexorablement.
Per citar un exemple: Desapareguda la URSS, el succeït ”Les Fosses de Katyn” (la massacre dels oficials de l’exèrcit polonès per ordre de Stalin) va passar a ser una veritat històrica universal.
I un altre exemple que mostra un succeït que encara no té acceptació universal: Els Governs turcs neguen de manera vehement el suposat genocidi de la població civil armènia fet per l’exèrcit turc al 1918.
Un altre exemple que és en debat ideològic permanent: Segons la propaganda de les elits capitalistes (és a dir, segons la major part dels mitjans de comunicació del món) els països del ”Tercer Món” que no aconsegueixen un desenvolupament satisfactori es perquè no apliquen correctament les normes capitalistes, i per causa d’una l’espoliació capitalista. I, per l’altre costat, els governs dels països que porten una política econòmica que qüestiona el predomini del capital (i els mitjans crítics o anticapitalistes), com són, els de Venezuela, Bolívia, Equador, però, també, els de l’Iran i de la Xina, produeixen tot de materials ideològics segons els quals l’estancament dels països d’Amèrica llatina i de l’Àfrica es degut a que estan sotmesos a la política d’espoliació econòmica capitalista.
Per suposat, no s’ha de caure dins una mena de ”teleologia moral”; o sigui:
Tesi: La veritat moral és el resultat d’una lluita, i d’una lluita de classes socials. La veritat moral no és una aspiració metafísica a la manera d’En Plató.
Tesi: La veritat moral no és el resultat d’una investigació d’un savi. La veritat moral és el resultat de la lluita de classes que es dóna en els terreny econòmic i social.
Vull dir: La feblesa ideològica del capitalisme es causada per les contradiccions que engendra el mode de producció capitalista.
Vull dir: En contra de Marx, no podem saber quin serà el procés de la història. Però sí podem veure que el sistema capitalista provoca unes crisis que semblen l’inici de la fi del sistema.
Vull dir: Així com són imprevisibles les conseqüències de la Gran Crisi de 2007, igualment imprevisibles són les respostes socials de les amples masses.
I, finalment, vull dir: Sigui quin sigui l’esdevenidor, allò que podem afirmar és que l’avanç en l’establiment de la veritat moral (de la veritat històrica) va en interès de les classes treballadores i en perjudici dels interessos foscos de les elits econòmiques i de les Esglésies.
Com he explicat a qualcuns dels meus escrits: En tot temps, mentre les elits acumulen poder, riqueses i privilegis, les classes oprimides despleguen una activitat moral i un discurs moral que fan denúncia de la moral oficial dominant.