Karl Marx. La dialèctica marxista és inconsistent, però la lluita de classes és real. 32 tesis.

Proemi.
Com diu En Marx mateix, va incorporar la dialèctica d’En Hegel al seu propi discurs teòric, però de manera que la dialèctica hegeliana restà invertida, ”cap per avall”. En Marx declarava que la dialèctica hegeliana era idealista, i que la que ell propugnava era una dialèctica materialista. Ho expressa dient ”… El meu mètode dialèctic, no sols difereix fonamentalment del de Hegel, sinó que li és directament oposat. Per a Hegel, el procés mental, del qual arriba fins a fer un subjecte independent sota el nom d’idea, és el demiürg de la realitat, la qual només és la seva manifestació externa. Per a mi, per contra, la realitat ideal no és res més que la realitat material, traslladada i interpretada en el cap de l’home” (Prefaci del llibre primer de ”El Capital”.
En Hegel es proclamava com a màxima autoritat científica. En Marx donà per suposat que havia concebut dues noves ciències, a saber, el materialisme dialèctic i el materialisme històric.
Com veurem més endavant, la dialèctica de Marx és també una metafísica.
En Marx i N’Engels no s’havien dedicat a l’estudi de la història; i les seves elucubracions mostren el deficient nivell de coneixement de la història.
En Marx estudià dret a la Universitat de Bonn i filosofia hegeliana a la Universitat de Berlin. N’Engels era un empresari autodidacte que, al igual que En Marx, recorria a la historiografia alemanya del seu temps, una historiografia marcada per l’idealisme alemany i per l’etnocentrisme alemany. Mostra d’això és el paràgraf del Manifest Comunista, que fa: ”Els comunistes fixen principalment l’atenció en Alemanya, perquè aquest país es troba a la vigília d’una revolució burgesa, i donat que Alemanya portarà a cap aquesta revolució en unes condicions de la civilització europea més avançades en general, i amb un proletariat molt més format que no pas a Anglaterra en el segle XVIIè i a França en el XVIIIè, la revolució burgesa alemanya pot ésser, doncs, només el preludi d’una revolució proletària”(El Manifest, pàgina 31)..
En Marx i N’Engels primer elaboren la seva metafísica ”materialista”, i després reconstrueixen la història de manera que s’acomodi a ”les lleis del materialisme dialèctic”.

Faig crítica a la metafísica marxista, però el meu escrit allò que pretén és estimular el discurs de l’esquerra catalana, de manera que el nou discurs resti net de plantejaments dogmàtics i s’adeqüi a la realitat social de Catalunya Sencera.
Fins aquí el proemi.

En Marx desplega el seu pensament donant per inqüestionable la validesa científica de materialisme dialèctic. En Marx fa seva la dialèctica d’En Hegel, tot capgirant-la. El vici que infecta tota la teoria marxista és la pretensió de fer ciència social i ciència històrica en base a l’aplicació de la dialèctica materialista.

Segons la dialèctica marxista, el mode de producció de bens materials i la distribució social d’aquests bens determina absolutament la superestructura de la societat.
Segons les ”lleis” de la dialèctica s’ha de saber que les societats són en continu canvi i, alhora, en continu progrés. Segons aquestes ”lleis”, la lluita de classes és el motor del procés històric. Segons la ”llei” de la ”negació de la negació”, el conflicte de classes dóna pas a la creació d’un nou estadi social superior o, sinó, significaria l’extinció de la societat.
A un primer moment, la dialèctica semblava un instrument teòric formidable per a entendre els processos històrics. Però haurem de veure que basta gratar un poc per a constatar que la dialèctica, en realitat, no passa de ser un recurs de xarlatans. I més encara: la dialèctica d’En Hegel és més lògica que la d’En Marx.
Per fer vàlida la dialèctica anunciada (la història com un procés continu), En Marx afirmà l’existència de de quatre modes de producció, a saber, l’asiàtic (que no es prou definit), l’agrari esclavista (el de l’imperi romà en seia l’arquetipus), l’agrari feudal i el burgès o capitalista. En paraules seves, digué: ” Una societat no desapareix mai abans que siguin desenvolupades totes les forces productores que pugui contenir, i les relacions de producció noves i superiors no se substitueixen mai en ella abans que les condicions materials d’existència d’aquestes relacions hagin estat covades al si mateix de la vella societat. Per això, la humanitat no es proposa mai més que els problemes que pugui resoldre, perquè mirant més de prop, es veurà sempre que el problema mateix no es presenta més que quan les condicions materials per resoldre’l existeixen o es troben en estat d’existir.. Les relacions burgeses de producció són l’última forma antagònica del procés de producció social, no en el sentit d’un antagonisme individual, sinó en el d’un antagonisme que neix de les condicions socials d’existència dels individus; les forces productores que es desenvolupen al si de la societat burgesa creen al mateix temps les condicions materials per resoldre aquest antagonisme. Amb aquesta formació social acaba, doncs, la prehistòria de la societat humana” («Prefaci» en Contribución a la crítica a la economía política, Alberto Corazón, Madrid 1970, p. 37-38).

Vegem les contradiccions de la teoria marxista. Segons En Marx, les societats es despleguen d’acord amb les ”forces productives” que són al seu si. Al referir-se als tipus de modes producció, En Marx passà de puntetes a l’hora d’explicar aquests modes de producció. Al text citat, de manera molt escarida, on diu: ”Esbossats a grans trets els modes de producció asiàtics, antics, feudals i burgesos moderns, poden ser designats com altres tantes èpoques progressives de la formació econòmica”.

En referència a Europa, el modes de producció haurien sigut solament tres, l’antic, el feudal i el burgès modern.

En contra de la teoria marxista, vegeu la següent tesi:

Des de la formació de les primeres grans civilitzacions (Sumèria, Egipte, Babilònia), la base de l’economia de l’antiguitat era l’agricultura (tenien el mode de producció agrari, es diria en termes marxistes).

En contra de la presumpció marxista, la historiografia informa que l’ús d’esclaus en grans explotacions agràries latifundistes fou un fenomen propi de l’Imperi romà. Els latifundis esclavistes es concentraven a Itàlia i a Hispania. A la resta d’àrees de l’imperi romà, la població esclavitzada, majorment, era minoritària.

Tesi: La formació de grans nuclis rurals de població esclava a l’imperi romà fou originada no per causa del ”mode de producció” agrari de l’antiguitat, sinó que fou una conseqüència de les guerres imperialistes i per causa de la concentració de grans propietats en mans del patriciat romà.

Tan bon punt acabaren les grans guerres de l’imperi romà (a la fi del segle II), s’acabà el proveïment d’esclaus, i el nombre d’esclaus disminuí constantment.

En Marx, per tal de ”demostrar” la bonesa de la dialèctica, dóna per fet l’existència de societats que es despleguen segons els enunciats del materialisme històric. Segons això, la fi d’una societat fa que aparegui una nova societat però a un nivell superior. O sigui, un mode de producció acaba essent substituït per un altre mode de producció de major capacitat econòmica. Però la realitat històrica no s’acomoda a l’esquema marxista.

Les tesis següents són contraposades a les del materialisme històric i són d’acord amb la vertadera realitat històrica.

Tesi: Des de l’antiguitat fins a la revolució industrial al segle XVIII, el mode de producció es mantingué sense canvis essencials.

A considerar: Durant l’època feudal, l’arada romana continuà essent l’eina bàsica pel conreu. I més encara, fins ben entrat el segle XX, l’arada romana continuà en ús als conreus de Catalunya (Sencera).

A considerar: La parella de bous continuà essent la força utilitzada per a llaurar els camps (D’aquí ve l’expressió ”passar l’arada davant els bous”).
Semblantment, els bous continuaren essent usats per al transport (a la velocitat de uns dos quilòmetres per hora). Posteriorment, s’introduí l’ús del mul en substitució de bou (llavors el ritme de velocitat abastà els quatre quilòmetres per hora).

A considerar: El molí de vent constituí la innovació tecnològica més notable i de més abast a l’edat mitjana.

A considerar: Les arts, els oficis i la tecnologia es mantingueren amb molt pocs canvis fins a la Revolució Industrial.

Tesi: No fou el cas que la desintegració de l’imperi romà donés lloc a l’aparició d’una societat a un estadi superior.

Tesi: El denominat ”mode de producció feudal” és una fal•làcia d’En Marx.
Suposar que el sistema agrari de l’època medieval era diferent i superior al de l’antiguitat és contradit per la realitat històrica.
Per altra banda, el mode de producció agrari esclavista dels territoris imperials va continuar sense canvis sota la nova administració germànica.
Com és ben sabut, l’esclavitud (el mode de producció esclavista) es mantingué fins ben avançada l’època moderna.

Tesi: Els diversos regnes germànics, successors de l’imperi romà, no introduïren cap canvi substancial al sistema econòmic. L’agricultura i la indústria continuaren sense canvis notables.

En Marx recull el plantejament d’En Hegel i estableix la dialèctica entre el Senyor i l’esclau com la relació fonamental a l’antiguitat.

En contra d’aquesta teoria, vegem la següent tesi:

Tesi: A l’època antiga la lluita de classes central mai va ésser entre l’aristocràcia (l’oligarquia terratinent) i els esclaus.

Les revoltes d’esclaus mai tenien un propòsit de revolució política o de reivindicació social. L’objectiu més comú dels esclaus revoltats era fugir.
La revolta d’Espàrtac, tot i la seva amplitud, també tenia la fuita com a objectiu. N’Espàrtac no pretenia cap reforma social; allò que volia era fugir cap a Tràcia, la seva terra natal.
Les revoltes dels esclaus de Messènia en són una excepció. Els esclaus messenis pretenien l’alliberament, però aquesta excepció s’explica perquè era tota la nació messènia la que estava esclavitzada, sotmesa a Esparta. La revolta dels esclaus messenis era en realitat una guerra d’alliberament nacional.

Tesi: La lluita de classes essencial a l’imperi romà (la major confrontació política fou durant el segle II aC) fou entre els patricis i la ”plebs”, els plebeus (La plebs romana era formada per persones lliures no patrícies: comerciants, menestrals, treballadors a sou i agricultors).

Tesi: De fet, els pobles germànics que es repartiren els territoris que havien conformat l’imperi romà constituïen una minoria que tenia el monopoli del poder. Bé, el poder era en mans de l’aristocràcia; les amples masses germàniques eren el seu instrument militar.

Tesi: Els conqueridors germànics esdevingueren els administradors de les corresponents àrees imperials que havien conquerit. Les aristocràcies germàniques feien de substitut del patriciat romà.

Tesi: Allò més extraordinari dels conqueridors germànics: Amb l’objectiu d’assegurar el domini sobre la població no germànica, les elits germàniques decidiren ”fer-se romans”. Així, els francs, els ostrogots i el visigots, en assemblees solemnes, adoptaren com a pròpia la llengua i la religió dels dominats; es ”convertiren” al cristianisme. Aquelles elits tenien una concepció utilitària de la religió (Concepció que no devia diferir de la del patriciat romà). Entenien la religió com a instrument d’integració de la diversitat ètnica, i com a garant de les normes morals i cíviques que havien de regir tot l’Estat.

Tesi: Per fer valer les ”lleis” del seu materialisme històric, En Marx va esborrar de la història els fets històrics que contradeien la seva teoria.

Tesi: En Marx i els teòrics marxistes posteriors deixen de fer la més mínima referència a les ciutats Estat gregues, les ”polis”, de l’antiguitat. Aquelles ”polis burgeses” no s’acomodaven a l’esquema marxista.

La segle VI aC, a Atenes i a moltes altres ciutats esclataren les revoltes que portaren a l’establiment dels primers règims democràtics de la història de la humanitat.
Aplicant la terminologia marxista, s’hauria de dir que a l’antiga Atenes, la lluita de classes entre l’aristocràcia (l’oligarquia terrera) i la burgesia va donar lloc a una revolució burgesa i a l’establiment d’una democràcia burgesa.

Per a l’esquema marxista, la burgesia és una classe que sorgida dels serfs de la gleva medievals. En efecte, al Manifest Comunista, pàgina 13, es pot llegir: ”Dels serfs de la gleva de l’edat mitjana sorgí la població dels ravals de les viles;
d’aquesta població es desenvoluparen els primers elements de la burgesia”.

En Marx va deixar de banda el fenomen tan formidable com fou el de la colonització grega i fenícia, colonització que omplí la costa de la Mediterrània de ciutats gregues i fenícies, amb un gran predomini de les ciutats gregues.

Tesi: Les ciutat-Estat de l’antiguitat eren ciutats industrials i comercials, majorment. O sigui, en termes marxistes, s’haurien de definir com a ciutats burgeses.

A l’antiguitat les formacions socials estaven dividides en classes, i la lluita de classes era present a totes elles. I també s’ha d’admetre com a cert que la lluita de classes sempre girava al voltant de la distribució de la renda.

L’error cabdal de Marx.

En Marx dóna per suposat que la divisió de la societat en classes socials i la lluita de classes és una mena de producte natural derivat del mode de producció. Segons En Marx, el procés històric d’una societat és l’expressió de les contradiccions socials que provoca un determinat sistema de producció. Dit d’una manera simplificada, segons En Marx, el sistema agrari esclavista produeix esclaus i fa la lluita de classes essencial sigui entre els esclaus i els propietaris d’esclaus. Igualment mecanicista és el concepte marxista de la successió dels modes de producció. Segons En Marx, el mode de producció agrari medieval fou el successor necessari i superior del mode de producció agrari esclavista romà.
En contra de la suposició de Marx,

Tesi: No es va donar cap tipus de successió de modes de producció. Durant mil•lennis, el sistema de cultiu i els tallers dels menestrals es mantingueren sense canvis substancials.

A considerar: el molí de vent – introduït a Europa al segle XII – fou la principal innovació tecnològica a l’edat mitjana.

En contra del mecanicisme social del marxisme, la realitat històrica palesa la imprevisibilitat dels processos històrics.

Tesi: A totes les èpoques, les formacions històriques estableixen un ordre social que té per objectiu assegurar la supervivència com a ens social.

A l’antiguitat, el món responia a l’esquema d’En Hobbes. Era un món de guerra universal. Durant mil•lennis, es va donar un constant desplaçament de pobles a la recerca de nous territoris on instal•lar-se. Per altra banda, les àrees civilitzades, com Sumèria o Egipte, estaven sota la constant amenaça d’incursions de bandes armades de les poblacions nòmades o semi-nòmades que les envoltaven.
Semblantment, les ciutats autònomes o independents vivien sota l’amenaça de ser atacades bé per bandes armades, bé per una ciutat enemiga o bé per un imperi.
A l’antiguitat, a Europa existien centenars de pobles o nacions. I els ens autònoms o independents (políticament sobirans) eren a milers. Per altra banda, la pertinença a una mateix ètnia dels ens sobirans no evitava els conflictes armats entre ells. La guerra entre sí era contínua entre les ciutats gregues.

En contra del mecanicisme marxista,

Tesi: A cada època històrica, les societats van crear multitud de respostes per assegurar la seva defensa. Cada resposta era impredictible.

A considerar: No era previsible que la petita república de Roma esdevingués un imperi.

Tesi: L’ordenació social d’una societat no fou una deriva mecànica del mode de producció d’aquesta societat.

Tesi: Atenint-se exclusivament al mode de producció, l’aparició històrica d’una nova societat agrària no explica la formació d’una classe aristocràtica.

Tesi: A l’antiguitat, l’aparició de castes aristocràtiques es correspongué amb el reforçament de la defensa militar. La formació de castes guerreres era el resultat d’una dialèctica en relació als ens exteriors.
Des de les primeres societats històriques fins a la modernitat, l’aristocràcia era la mateixa cosa que la casta guerrera. Els aristòcrates eren els professionals de les armes i de les forces armades (Els plebeus únicament manejaven armes de guerra en temps de guerra).
La revolució democràtica (calvinista) d’En Cromwell, en relació a les forces armades, determinà la formació del primer exèrcit nacional modern (els ”ironsides”) i la fi del monopoli militar de l’aristocràcia.

A l’antiguitat, una societat autònoma sense casta guerrera no tenia possibilitats de sobreviure.

La pel•lícula ”Els set samurais” de N’Akira Kurosawa, descriu la història d’una vila de camperols els quals farts dels assalts periòdics d’una colla de bandits decideixen contractar uns samurais per a la defensa de la vila.
Quan de bell nou arriben els bandits, els pagesos els fan resistència armada. Tots els homes de la vila hi participen, però els samurais són els qui porten la direcció de la guerra. Però no només això: els samurais fan palesa la seva superioritat militar; els samurais són els combatents més eficaços i decisius.
En aquest sentit, la pel•lícula és didàctica: feia palès que sense els samurais els pagesos haguessin perdut la guerra contra els bandits.

La història mostra prou a bastament que les revoltes pageses, inexorablement, eren esclafades pels exèrcits professionals.

Les ”revolucions burgeses”.

En Marx fa jugar el terme ”burgesia” com si fos un jòquer, de manera que tan és burgès un petit botiguer que un gran financer.

La predicció ”científica” de Marx, segons la qual la petita burgesia estava abocada a la proletarització creixent, no s’ha acomplert.
La petita burgesia continua cobrint una ampla sector dins les societats capitalistes més desenvolupades. I més encara, actualment, a la Xina comunista, es dóna una gran creixement de la població que s’hauria de definir com a ”petit burgesa”.

En Marx a tot moment manipula la història, de manera que la ”història” s’acomodi al materialisme històric i a les ”lleis” de la dialèctica, dèiem.
Així, En Marx escombra la burgesia de l’època de l’antiguitat.

Tesi: En Marx va deixar de considerar un dels fenòmens històrics més destacats i decisius de l’antiguitat, el del desplegament de la galàxia de les ciutats gregues, ciutats que, fent ús de la terminologia marxista, s’haurien de definir com a ”burgeses”.

Vegeu com ho explica xtec.cat: ”Moltes ciutats modernes tenen el seu origen en antigues colònies gregues fundades des del segle VIII al segle VI a.C. al llarg de gran part de la Mediterrània i de la Mar Negra. Des del Caucas fins a la península Ibèrica, ocupant sempre tan sols la costa, van estendre el seu món conegut (oikouméne), de tal manera que el filòsof Plató va poder dir, en la primera meitat del segle IV a.C., que “des de Fasis fins a les columnes d’Hèracles, habitem a l’entorn de la mar com formigues o granotes a l’entorn d’un bassal” (Fedó, 109b). Odessa a Ucraïna; Istanbul, l’antiga Bizanci, a Turquia; Nàpols, Tarent, Palerm i Siracusa a Itàlia, i Niça i Marsella a França van néixer com a fundacions colonials que van expandir la cultura grega per tota la Mediterrània. Conseqüència d’aquesta colonització podrien ser les minories gregues que encara existeixen al sud d’Itàlia”.

Quasi sense excepció, les colònies gregues, als seus inicis, foren un simple emplaçament comercial de la metròpoli fundadora. Més tard, majorment, esdevingueren ciutats autònomes.

A subratllar: Era debut a la supremacia industrial i comercial que les metròpolis gregues creaven colònies, i no per conquesta bèl•lica.

Per a destacar: la ”no burgesa” Esparta no va crear cap colònia. En canvi, la industriosa Milet fou la metròpoli de més de cinquanta ciutats, entre les quals destacà Bizanci, on és ara Istanbul.

En Marx s’oblida de les ciutats ”burgeses” de l’antiguitat i estén el certificat de naixement de la burgesia a l’època feudal, tal com ho expressa al Manifest Comunista, pàg. 13, on es pot llegir : ”Dels serfs de la gleva de l’edat mitjana sorgí la població dels ravals de les viles; d’aquesta població es desenvoluparen els primers elements de la burgesia”.

Per a En Marx, la Revolució francesa és la primera revolució burgesa i el paradigma de les posteriors revolucions burgeses.

Es pot constatar que En Marx no considera les revolucions democràtiques de l’antiguitat. Però, a més a més, En Marx deixa fora de la seva teoria les revolucions democràtiques que derrotaren l’absolutisme.

Un seguit d’enunciats poden servir, jo crec, com a línia d’orientació sobre aquest tema.

Tesi: S’ha de concebre la reforma luterana com a la primera gran revolució triomfant contra l’absolutisme monàrquic i contra el despotisme de Roma ( Podeu veure el desplegament de l’enunciat al meu escrit La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 31 i següents).

Tesi: La Reforma luterana pivotà sobre el principi de la llibertat de consciència.

Tesi: Les primeres revolucions democràtiques foren inspirades per la reforma d’En Joan Calví. A saber, Ginebra, Helvècia, Països Baixos, Anglaterra, Escòcia, Nova Anglaterra (Podeu veure l’obra citada, pàgina 46 i següents).

En contra de la teoria de Marx sobre les denominades ”revolucions burgeses”, vegeu el següent enunciat:

Tesi: Es pot constatar que una part de l’aristocràcia intervingué de manera decisiva a favor de les revolucions democràtiques d’Europa.

Així succeí a la revolta de Flandes, al 1568, contra el domini d’En Felip II de Castella. Fou la guerra d’independència dels Països Baixos. Després de la revolta de les ciutats, el príncep En Guillem d’Orange-Nassau prengués la direcció de la guerra. La major part de l’aristocràcia de les Províncies Unides seguí a En Guillem. S’ha de subratllar que el luteranisme i el calvinisme eren predominants a les províncies del Nord. I que les províncies del Sud, de majoria catòlica, no participaren en la revolta.

A la revolució a Anglaterra i a Escòcia de 1642, els aristòcrates i les classes populars s’aliaren contra l’intent d’En Carles I d’imposar l’absolutisme i el catolicisme als seus regnes.
I a la revolució de 1688 (la ”Revolució Gloriosa”), fou el resultat de l’aliança entre la noblesa anglesa i l’escocesa amb el príncep Guillem de la casa Orange dels Països Baixos. Fou una rebel•lió de l’aristocràcia britànica contra l’intent del rei En Jaume II de tornar imposar el catolicisme. Fou una revolta feta per l’aristocràcia, però s’ha de subratllar que tenia el suport de les classes populars britàniques i el de les ciutats dels Països Baixos, l’aportació econòmica de les quals feu possible la creació de la flota amb la que En Guillem havia d’envair Anglaterra.

Segons En Marx, la Revolució francesa és l’inici i el model de les revolucions ”burgeses”. En Marx va menystenir les revolucions democràtiques precedents i les etiquetà com a conflictes religiosos o nacionalistes.

En contra de les teoria marxista sobre les revolucions burgeses, es pot constatar fàcilment la inconsistència de qualcunes de les seves tesis. Vegem-ho.

És una contrasentit dir com deia En Marx que la burgesia anglesa havia substituït a l’aristocràcia com a classe dominant i alhora ”oblidar-se” d’explicar com havia succeït aquesta revolució de ”guant blanc”.
En Marx equipara l’aristocràcia anglesa i la francesa, com a classes marginades per la burgesia.

Així, escrigué: ”Per la seva posició històrica, l’aristocràcia francesa i anglesa era cridada a escriure
pamflets contra la societat burgesa moderna. En la revolució francesa del juliol de 1830, en el
moviment anglès per la reforma electoral, fou derrotada una altra vegada, encara, per l’odiat
sobrevingut. Era totalment impossible, ja, de parlar d’una lluita política seriosa. Només li
restava la lluita literària, doncs. Però en el camp de la literatura també havien esdevingut
impossibles fins i tot les antigues fraseologies del temps de la Restauració.* Per tal de guanyar-se
les simpaties calia que l’aristocràcia renunciés, aparentment, als seus interessos i que
formules una acta d’acusació contra la burgesia solament en interès de l’explotada classe treballadora” (El Manifest, pàgina 25).

En contra de l’esquema marxista, la realitat històrica fa ben palès que fou l’aristocràcia anglesa la que encapçalà la revolució de 1688; revolució d’on sorgí la constitució democràtica britànica que s’ha mantingut, sense canvis essencials, fins al dia d’avui.

Tesi: En contra del que diu En Marx, l’aristocràcia britànica continuà mantenint el seu enorme poder econòmic i polític. Els aristòcrates britànics continuaren essent la classe hegemònica del Regne Unit. Fins al dia d’avui, els aristòcrates britànics han estat presents de manera destacada en l’activitat política (Lord Churchill, en seria un exemple destacable).

Per altra banda, de bell antuvi, els aristòcrates britànics formaren part dels consells d’administració de la banca, de les societats financeres i de les grans companyies comercials i industrials britàniques.

Passant a una altra qüestió, En Marx menysté la revolució americana (de la que sorgiria els Estats Units). En Marx fa referència a ”la guerra d’independència americana” i diu que afavorí el desplegament de la burgesia. L’esquema conceptual de Marx queda expressat en un missatge que va enviar als sindicats ianquis durant la guerra civil, a l’any 1869. En aquest missatge En Marx digué: ” En el missatge de salutació al Sr Lincoln amb motiu de la seva reelecció a la presidència hem expressat el nostre convenciment que la guerra civil d’Amèrica tindria una significació tan gran per al progrés de la classe obrera com la que va tenir per al progrés de la burgesia [*] la guerra de la Independència americana”

La predicció de Marx sobre el futur de la classe obrera ianqui no podia ésser més errònia.
Però, allò que interessa destacar aquí és la visió esbiaixada d’En Marx respecte de la revolució nord-americana. En Marx fa com si no se’n adonés que els Estats Units es constituí com a la primera república moderna del món. Però, per a Marx, allò realment importat era la revolució francesa i la proclamació de la república francesa.

En contra d’aquesta concepció marxista, es pot afirmar que la revolució francesa de 1789 fou confusa social i ideològicament.
Si es compara la revolució americana i la francesa, es pot constatar que:

a) Essent la pagesia era la classe social majoritària a les dues nacions, els pagesos francesos restaren al marge del procés revolucionari i, si de cas, oferiren resistència armada contra les elits parisenques.
b) Els pagesos de Nova Anglaterra, en canvi, foren les autèntiques masses revolucionàries.
c) Els pagesos francesos eren conservadors i no disposaven en absolut de cap projecte revolucionari. Els colons calvinistes de Nova Anglaterra, en canvi, portaven encesa la torxa republicana des de l’arribada del Mayflower al 1620.
d) Les amples masses franceses eren analfabetes o semi-analfabetes (molts d’aquells pagesos no sabien de quin món eren). Les colònies de Nova Anglaterra, en canvi, de bell antuvi, mantenien un debat obert, assembleari, sobre la manera de fer prevaler els principis democràtics. Aquelles colònies calvinistes s’havien dotat d’uns nivells de llibertat i d’organització social molt superior als de la pròpia Anglaterra (Una Anglaterra que era, des de 1688, la democràcia més avançada d’Europa).
e) La república francesa proclamada a 1791 va durar tres anys; i de seguida s’imposà una dictadura militar. La república dels EUA proclamada al 1776 s’ha mantingut fins avui.

Notes crítiques a la teoria marxista de l’alienació.

Segons l’esquema de la dialèctica marxista, la superestructura (conjunt d’institucions jurídiques, polítiques, religioses i filosòfiques) de les societats és una conseqüència de l’estructura econòmica i social.

Respecte a la religió, és prou conegut el paràgraf de l’obra de Marx ”Contribució a la crítica de la filosofia del dret de Hegel”, on es pot llegir: «El patiment religiós és al mateix temps l’expressió del sofriment real i una protesta contra el sofriment real. La religió és el plany de la criatura oprimida, el cor d’un món despietat i l’ànima de situacions sense ànima. És l’opi del poble.».
A un primer moment, semblava com si En Marx hagués trobat la pedra filosofal, com si s’haguessin solucionat els enigmes de la història. Així, semblava irrefutable que les societats de l’època paleolítica tenien un superestructura paleolítica, les societats agrari-esclavistes una superestructura agrari-esclavista, les societats agrari feudals, una agrari-feudal, i les societats burgeses capitalistes, una superestructura burgesa (és a dir, de sistema jurídic i polític al servei de la burgesia, de normes morals burgeses, etc).

De bell antuvi, els moviments socials que s’enfrontaven a les Esglésies cristianes adoptaren la teoria marxista com a la Bíblia atea. Però, tan bon punt s’intenta aplicar la teoria marxista per a l’estudi les societats històriques concretes, la teoria fa aigües.

Tesi: La teoria marxista de l’alienació, no fou el resultat d’un estudi positivista de les societats històriques concretes, sinó el resultat ”d’invertir” el concepte hegelià del ”Desplegament de l’Esperit”. Allò que ”s’havia de desplegar”, segons En Marx, era la matèria i no l’esperit.

Vegem qualques notes d’acord amb la historiografia.

Les societats paleolítiques tot i tenir una estructura social idèntica o quasi idèntica despleguen cultures diferenciades o molt diferenciades.

Segons l’antropologia, les societats paleolítiques eren – o són, encara – societats felices, majorment. Eren societats comunistes, sense propietat privada de la terra; eren societats igualitàries sense classes socials, excepció feta de la del gènere. Tot i així, totes les societats paleolítiques, sense excepció, eren religioses: a més de mantenir rituals religiosos complexos, la vida social i la familiar era regulada per la religió.

Amb ”Tòtem i tabú”, En Sigmund Freud va obrir el camí per a entendre la complexitat dels mites i dels rituals de caràcter religiós de les cultures prehistòriques. Es desvelava que el tòtem i els tabús eren unes superestructures imprescindibles per a la supervivència del grup social corresponent.

Vist això, i en contra de la simplificació marxista, vegeu els enunciats següents.

Tesi: Tot i que les societats paleolítiques tenien una ”estructura” semblant (apropiar-se dels productes naturals del seu entorn), les superestructures eren diverses.

Per a considerar: a l’època del Paleolític superior, hi havia una extraordinària diversitat de cultures (de superestructures). Les formacions socials que colonitzaven un nou territori, amb el temps, donaven lloc a un nou poble amb una nova cultura. La tendència de l’època era la de l’atomització social universal. Els pobles i les cultures eren a milers, a desenes de milers.

Tesi: Les formacions socials, i els productes culturals i les cultures són imprevisibles, impredictibles, per tant .

A tall d’exemples més notables: era imprevisible que, a partir del segle X aC, les ciutats gregues farcissin de colònies les costes de la Mediterrània i de la mar Negra, colònies les quals esdevingueren ciutats, majorment. Era imprevisible que la ciutat de Milet fundés més de mig centenar de colònies.
Era imprevisible que la petita ciutat de Roma – d’economia agrària – donés lloc a la formació de l’imperi més gran de l’antiguitat.
Era imprevisible que unes tribus perdudes per la península aràbiga al segle VII despleguessin l’Islam. I que l’Islam s’expandís tan vertiginosament. I que s’aixequés l’Estat musulmà (el califat de Damasc), a l’any 760, el major Estat del món.
Era imprevisible que els prínceps alemanys donessin suport a la reforma de Luter, contra el Papa i l’emperador En Carles.
Era imprevisible l’odissea del Mayflower i la posterior expansió de les colònies calvinistes a Nova Anglaterra a partir de 1620.

Igualment, era imprevisible el desplegament d’un sistema agrari esclavista modern als EUA. I imprevisible que els esclaus fossin africans o descendents d’africans. en exclusiva.

Tesi: En tot temps, els moviments socials han fet ús de la religió com a instrument de combat social. I, per altre costat, tan bon punt unes elits socials es fan amb el poder, d’immediat fan una aliança estratègica amb la jerarquia eclesiàstica (o amb les jerarquies eclesiàstiques, en plural, si hi ha diverses esglésies reconegudes a l’Estat).

Tesi: Els conflictes religiosos i les guerres de religió, sense excepció, són expressió de la lluita de classes que, en aquests casos, enarbora la bandera de reforma religiosa.

Tesi: Les Esglésies cristianes fan una apologia (que és una falsificació històrica) del apostolat, de l’evangelització de l’imperi romà i de la formació de les comunitats cristianes.

No hi va haver apostolat, ni evangelització ni primitives comunitats cristianes. No hi va haver aquestes coses, ni n’hi podia haver.

S’ha de concloure que les Epístoles d’En Pau de Tars foren elaborades al segle IV, amb una cínica intenció apologètica. S’ha de concloure que En Pau de Tars és una invenció i que igualment és una ficció les suposades comunitats cristianes.

A l’antiguitat i l’edat mitjana, no existia el concepte de llibertat de consciència de la persona. Pel contrari, allò més comú, era que les comunitats – i no els individus – prenguessin resolucions sobre un determinat tema religiós que els afectés. Així, per exemple, els visigots – una assemblea nobles visigots – van convenir adjurar de la seva religió pròpia i ”convertir-se” al cristianisme, a l’arrianisme, i no per arguments teològics sinó com a estratègia per a consolidar el seu poder.

El suposat Pau de Tars conta històries impossibles d’esclaus convertits al cristianisme per voluntat pròpia. Era inconcebible que un esclau pretengués llibertat de consciència. Si de cas, els esclaus practicaven la religió del seu amo, si aquest així ho volia.

La dialèctica d’En Hegel sobre el Senyor i l’Esclau és pura elucubració. Igualment gratuïta és la teoria de Marx sobre l’alienació dels esclaus. En contra dels dos pensadors, s’ha de veure que els esclaus dels latifundis romans o els dels latifundis dels Estats Units eren en esclavatge no per causa d’estar afectats per una alienació sinó per causa de la coacció física dels seus amos.

Com a corol•lari de l’escrit, ha de restar clar que el fet d’impugnar la ”ciència marxista” no significa un reforç per a les ideologies reaccionàries. S’ha de fer palès que l’opuscle pretén ésser una contribució a la lluita contra el capitalisme i a favor del socialisme revolucionari, el comunisme.

Post data feta a l’abril del 2018.

A considerar: Per descomptat, En Marx no té l’exclusiva respecte al comunisme.

A considerar: En contra de la teoria marxista  dels bolxevics,  En Mao Zedong va argumentar que l’agent de la revolució seria la classe dels pagesos pobres. Així, al 1926,

publicà Anàlisi de les classes en la societat xinesa. I, a partir del 1935, esdevingué el general en cap de l’exèrcit revolucionari de camperols que emprava la tàctica de guerra d’escamots  (En paraules d’En Mao :  “Quan l’enemic avança retrocedim, quan l’enemic acampa l’hostiguem, quan no vol lluitar l’ataquem i quan fuig el perseguim”).

Anuncis